ALAN GESSO – Abraxas (Body Melt Records, 2014)

Pot ser és que la influència de la música de Pye Corner Audio, les col·leccions de Library Music, Death Waltz Records, Wowax, el Sci-fi Terror, Cliff Martínez o tot el que toca The Focus Group, fa que últimament les parets de l’Apartament18 s’assemblen més a les de l’ISS del que jo podria creure. Però la realitat és així, i en els últims temps, aquesta música fantasmagòrica (alerta, que aquesta casa sempre ha estat abocada a la Hauntology des del minut 0) amb una clar ascendent a la fantasia, a la tecnologia analògica, ocupa un lloc preferencial a les estanteries de l’A18. És per això que us vull deixar un disc preciós, que juga a amagar-se entre les ombres i penombres d’un cel fosc, però ple d’estrelles. És la música de Alan Gesso, escultor de melodies sossegades però inquietants, aquesta combinació que tant m’agrada. He trobat amb el seu últim cassette, reeeditat ara per Lupin Records, tot allò que més m’atrau d’aquest tipus de música: sencillesa, capacitat d’atracció, detallista, inspirat…és Abraxas (Body Melt Records, 2014) dues cares amb una duracio total de 30 minuts que et fan sentir bé, que et porten de la mà a altres espais llunyans. És una música preciosa, no em cansaré de recomanar-la.

#11 A18 EXCLUSIVE MIXTAPE: METAPHYSICAL CIRCUITS (Copenhagen, Denmark)

Un sempre hauria d’estar a temps de demanar disculpes. Els qui acostumeu a visitar aquest petit racó ja sabeu com van les coses últimament: poden més les ganes que el temps. Un temps, per escriure, per escoltar, per sentir, que ha de fer equilibris (sovint mortals) per a trobar el seu lloc, encara que sigui curt.

Avui tinc el plaer de presentar-vos una nova mixtape exclusiva, d’un dels segells que últimament m’estant donant més alegries: METAPHYSICAL CIRCUITS. Aquest segell danès edita i distribueix cassettes i recopilatoris digitals que són una absoluta meravella. Les seves coordenades es mouen entre l’ambient i l’electrònica, i a partir d’aquí, es capbussen, prenen aire sense bombolles, en direcció a les profunditats dels seus sons, buscant el sisè sentit a sonoritats que de per si ja inviten a concentrar-se, com requereix una bona immersió. Entre el seu roster d’artites, hi ha preferits de l’A18 com Sunny Dunes, S/H/A/R/R/P, Amalgamated, Cryptic Scenery o Luminous.

A més, aquesta mixtape és especial pel seqüent motiu: la gent de Metaphysical Circuits ha recreat un programa de John Peel, sabent que per a qui escriu això és una persona molt important, i si menys no, motor impulsor d’aquesta petita aventura que és l’A18. És per això que només puc donar gràcies a Metaphysical Circuits i moltes moltes gràcies per la paciència que han tingut.

Thank you so much Christian (and so sorry for the delay!)

metaphysicalcircuits_apartament18_mix_artwork

DOWNLOAD MIXTAPE

TRACKLIST

The Harbinger “I Saw it Levitating in the Engine Room” (Metaphysical Circuits, 2013)
cryptic scenery “The Principle of Operant Conditioning” (Metaphysical Circuits, 2013)
Lonnie Donegan “Jack o’ Diamonds” (1958)
Hanetration “Square” (2013)
Cindy & Bert “Der Hund der Baskerville” (1971)
Psychic LCD “Indent Dream” 82013)
Ragged Lines “Experience Invalidator” (Metaphysical Circuits, 2013)*
LeM “Primal Machine” (1977)
S/H/A/R/R/P/S “Luvbot ’76” (Metaphysical Circuits, 2013)
Kirka “Leijat” (1968)
Ultraviolet “Kites” (1990)
Nickolas Mohanna “Incidental Person/” [excerpt](Metaphysical Circuits, 2013)
Guenter Schlienz “Inderlude” (Metaphysical Circuits, 2013)
Jon Claudio “Your Tiquipa” (Metaphysical Circuits, 2013)
Bobby Brown “Hawaii Nei I’ll Miss You” (1982)
The Funday Mornings “Titter” (2002)
Jean & the Statesides “Putty in Your Hands” (1964)
Luminous “Pink List” (Metaphysical Circuits, 2013)
Star Turbine “Unknown Spaces 1″ [excerpt](2013)
Asio Otus “Wheels in Clockwise Movement” (Metaphysical Circuits, 2013)
The Corrie Folk Trio “Lock the Door, Lariston” (1963)
C-Bank feat. Jenny Burton “One More Shot” (1982)
Natchez Trace “You Owe it to Me” (19??)
Vejgaard Ambient “Down and Out 06 Render” (Metaphysical Circuits, 2013)
Victor Salon Orchestra “The Glow-Worm-Idyl” (1908)
Little John “Clarks Booty” (1985)
Dura “Face Forever” [excerpt](2013)
Bellemou & Benfissa “Li Maandouche L’Auto” (197?)
Amalgamated “Anneal” [excerpt](Metaphysical Circuits, 2013)
Primate Pyramid “Virgo Decks” (2013)
Sunny Dunes “Riviera” (2013)

* “played at the wrong speed”, in homage to Mr. Peel

SIMA KIM – Whatever (Chemical Tapes, 2013)

La meva obsessió per Celer, en l’intent inapropiat d’intentar cercar totes les seves referències i explorar la seva música -perquè desenganyeu-vos, la música de Celer s’explora, s’analitza o s’inocula, no solament s’escolta- em va portar a descobrir una col·laboració conjunta amb el també imprescindible Hakobune per al segell Chemical Tapes. A partir de la descoberta, el segell s’ha convertit en carn de feed, a qui visitar amb la regularitat i al ritme de les seves actualitzacions.

I una d’elles va ser la sudcoreana Sima Kim, virtuosa del minimalisme ambient, depuradora amb mestratge de melodies sintètiques a cavall entre el piano, els overdubs i l’estratosfera gèlida que recrea discos de factura bellíssima. I en aquest cas, no va sola: Whatever (Chemical Tapes, 2013) és una sort d’EP amb dos composicions originals de l’artista (Whatever i Misapprehension) i dos re-works d’altura del primer tema, un a mans del sempre present Will Bolton, que es recrea en els paisatges evocats per la composició original però afegint a més una classe magistral de fingerpicking processat; i l’altre a mans de l’artista a través del qual he arribat a Sima Kim, el japonés Hakobune, qui sembla que enfosqueix la cançó, la porta al barri del dark ambient i de la hauntolgy, estils que Sima Kim, com bé s’aprecia en tota la seva liturgia en directe, també es declara fan. Molt i molt recomanable.

tumblr_n1c2j6y9Fd1qgdy19o1_1280

VARIOUS ARTISTS – 6 Songs (Marmara Records, 2013)

Ja fa un temps que estic seguint de prop tot el que edita Marmara Records, segell d’Austin versat en les temàtiques musicals menys conformistes, les que agraden per aquí. Només cal rascar una mica l’epidermis de la xarxa per constatar que, tot i la desaparició progressiva del que un dia vam conèixer com a netlabels, hi ha un gran oceà de petits segells dedicats a tot tipus de música (bona i no tant bona) amb un denominador comú: editar els seus discos en format cassette. Jo sóc de l’opinió que l’auge d’aquest format no respon a res més que a motius purament econòmics, per causa i també per conseqüència. La causa és ben senzilla: la crisi de la maldita “indústria” ha fet col·lapsar tota l’embastida que suportava un embelat on només uns pocs arribaven a veure el que realment es bullia, els circuits enverinats que marcaven les regles del joc del negoci musical que havien estat funcionant durant més de 50 anys, per al gaudiment de molts i beneficis de més aviat pocs. Avui, això és ficció. L’ampliació del camp de batalla ha estat tant gran, però tant, que ni amb el poder de les grans fortunes s’ha pogut fer front a la debacle. L’explosió de la supernova ha estat tan gran, tan sumament potent, que ha destruït totes les formes de vida que s’anaven alimentant del sistema. I ara la conseqüència: com és natural, i per sort per a nosaltres, l’explosió d’una estrella ha provocat l’aparició de milers d’altres petites estrelles, igualment brillants, sinó més, que l’estrella mare convertida actualment en un forat negre. Doncs totes aquetes petites estrelles formen constel·lacions entre elles amb joies pendents de ser descobertes. Un d’aquests casos és el de Marmara Records, com tants d’altres.

Us deixo un petit tast en forma de recopilatori de tot el que podeu trobar editat per Marmara Records, un cassette que porta per títol 6 Songs, i que es va editar per celebrar el passat Cassette Store Day. Inclou les al·lucinacions pop de Circulation Realms (un dels meus artistes preferits del segell), les notes tranquil·les i inquietants de Footpaths, el folk proper de Moondawn o la neoclàsica de R. Lee Dockery, enre d’altres.

LADY – Lady (Truth & Soul Productions, 2013)

És una història corrent: dona amb dots de veu superlatives, allunyada dels focus principals, sempre en un segon pla. Segons plans que representen fonaments, pilars i puntals imprescindibles per a discos multimilionaris. Nicole Wray estava amagada al darrere del color verd dels dòlars americans, de les bones produccions. Envoltada de gent influent, és a dir, d’aquells qui tenen un peu al mainstream però amb un altre a l’underground. Missy Elliot o The Black Keys, per exemple.

I arriba el moment en què, per a ser absolutamente moderns, com deia Rimbaud, cal fer una, dues o tres pases endarrere. Tancar els ulls i inspirar profundament. Ha vist les millors llums, les millors eines tecnològiques i les produccions més avançades. Ha format part de l’explosió del R&B de finals dels 90 i principis dels noughties. Tornar a tancar els ulls i, en obrir-los, apareix al lloc que li correspon: dirigint una banda fabulosa, donant l’ànima en forma de veu templada a unes cançons que veuen del soul i del pop més bàsic. I quan dic bàsic, pot ser hauria d’escriure BÀSIC, en majúscules. Nicole es transforma en una banda de soul i pop atemporal, fantàstic de nom Lady. Simple, senzill, com la bona música, com el bon soul i com el bon pop. El seu és un disc titulat Lady (Truth & Soul Productions, 2013) que és una autèntica meravella. Nicole és la frontwoman d’una banda que no enveja les altes produccions, així com tampoc l’esperit més popular, aquell que neix als anys 40 en pistes de ball de fusta i llums atenuades, per donar sentit a un disc vestit amb les millors gales: una secció de vents encertada, unes segones i fins i tot terceres veus que emocionen i uns teclats que donen llum i timbre a les composicions. Què se li pot demanar a un disc de soul? Tot allò que imagineu, ho té Lady.