SIMA KIM – Whatever (Chemical Tapes, 2013)

La meva obsessió per Celer, en l’intent inapropiat d’intentar cercar totes les seves referències i explorar la seva música -perquè desenganyeu-vos, la música de Celer s’explora, s’analitza o s’inocula, no solament s’escolta- em va portar a descobrir una col·laboració conjunta amb el també imprescindible Hakobune per al segell Chemical Tapes. A partir de la descoberta, el segell s’ha convertit en carn de feed, a qui visitar amb la regularitat i al ritme de les seves actualitzacions.

I una d’elles va ser la sudcoreana Sima Kim, virtuosa del minimalisme ambient, depuradora amb mestratge de melodies sintètiques a cavall entre el piano, els overdubs i l’estratosfera gèlida que recrea discos de factura bellíssima. I en aquest cas, no va sola: Whatever (Chemical Tapes, 2013) és una sort d’EP amb dos composicions originals de l’artista (Whatever i Misapprehension) i dos re-works d’altura del primer tema, un a mans del sempre present Will Bolton, que es recrea en els paisatges evocats per la composició original però afegint a més una classe magistral de fingerpicking processat; i l’altre a mans de l’artista a través del qual he arribat a Sima Kim, el japonés Hakobune, qui sembla que enfosqueix la cançó, la porta al barri del dark ambient i de la hauntolgy, estils que Sima Kim, com bé s’aprecia en tota la seva liturgia en directe, també es declara fan. Molt i molt recomanable.

tumblr_n1c2j6y9Fd1qgdy19o1_1280

VARIOUS ARTISTS – 6 Songs (Marmara Records, 2013)

Ja fa un temps que estic seguint de prop tot el que edita Marmara Records, segell d’Austin versat en les temàtiques musicals menys conformistes, les que agraden per aquí. Només cal rascar una mica l’epidermis de la xarxa per constatar que, tot i la desaparició progressiva del que un dia vam conèixer com a netlabels, hi ha un gran oceà de petits segells dedicats a tot tipus de música (bona i no tant bona) amb un denominador comú: editar els seus discos en format cassette. Jo sóc de l’opinió que l’auge d’aquest format no respon a res més que a motius purament econòmics, per causa i també per conseqüència. La causa és ben senzilla: la crisi de la maldita “indústria” ha fet col·lapsar tota l’embastida que suportava un embelat on només uns pocs arribaven a veure el que realment es bullia, els circuits enverinats que marcaven les regles del joc del negoci musical que havien estat funcionant durant més de 50 anys, per al gaudiment de molts i beneficis de més aviat pocs. Avui, això és ficció. L’ampliació del camp de batalla ha estat tant gran, però tant, que ni amb el poder de les grans fortunes s’ha pogut fer front a la debacle. L’explosió de la supernova ha estat tan gran, tan sumament potent, que ha destruït totes les formes de vida que s’anaven alimentant del sistema. I ara la conseqüència: com és natural, i per sort per a nosaltres, l’explosió d’una estrella ha provocat l’aparició de milers d’altres petites estrelles, igualment brillants, sinó més, que l’estrella mare convertida actualment en un forat negre. Doncs totes aquetes petites estrelles formen constel·lacions entre elles amb joies pendents de ser descobertes. Un d’aquests casos és el de Marmara Records, com tants d’altres.

Us deixo un petit tast en forma de recopilatori de tot el que podeu trobar editat per Marmara Records, un cassette que porta per títol 6 Songs, i que es va editar per celebrar el passat Cassette Store Day. Inclou les al·lucinacions pop de Circulation Realms (un dels meus artistes preferits del segell), les notes tranquil·les i inquietants de Footpaths, el folk proper de Moondawn o la neoclàsica de R. Lee Dockery, enre d’altres.

LADY – Lady (Truth & Soul Productions, 2013)

És una història corrent: dona amb dots de veu superlatives, allunyada dels focus principals, sempre en un segon pla. Segons plans que representen fonaments, pilars i puntals imprescindibles per a discos multimilionaris. Nicole Wray estava amagada al darrere del color verd dels dòlars americans, de les bones produccions. Envoltada de gent influent, és a dir, d’aquells qui tenen un peu al mainstream però amb un altre a l’underground. Missy Elliot o The Black Keys, per exemple.

I arriba el moment en què, per a ser absolutamente moderns, com deia Rimbaud, cal fer una, dues o tres pases endarrere. Tancar els ulls i inspirar profundament. Ha vist les millors llums, les millors eines tecnològiques i les produccions més avançades. Ha format part de l’explosió del R&B de finals dels 90 i principis dels noughties. Tornar a tancar els ulls i, en obrir-los, apareix al lloc que li correspon: dirigint una banda fabulosa, donant l’ànima en forma de veu templada a unes cançons que veuen del soul i del pop més bàsic. I quan dic bàsic, pot ser hauria d’escriure BÀSIC, en majúscules. Nicole es transforma en una banda de soul i pop atemporal, fantàstic de nom Lady. Simple, senzill, com la bona música, com el bon soul i com el bon pop. El seu és un disc titulat Lady (Truth & Soul Productions, 2013) que és una autèntica meravella. Nicole és la frontwoman d’una banda que no enveja les altes produccions, així com tampoc l’esperit més popular, aquell que neix als anys 40 en pistes de ball de fusta i llums atenuades, per donar sentit a un disc vestit amb les millors gales: una secció de vents encertada, unes segones i fins i tot terceres veus que emocionen i uns teclats que donen llum i timbre a les composicions. Què se li pot demanar a un disc de soul? Tot allò que imagineu, ho té Lady.

KANDODO – k2o (Thrill Jockey, 2013)

El fil de la tensió. Simon Price, alma mater de The Heads, una de les moltíssimes bandes “championed by John Peel” amb segell de marca psych, es despenja amb un segon disc per a Thrill Jockey sota el seu alter ego Kandodo on fa de la tensió, virtut: amb pocs mitjans, de manera molt lo-fi tot, des dels instruments fins a la gravació, tant en recursos com en mètode, elabora un teixit de guitarres extenses, tensionades, tan esmolades com expansives que van desenvolupant mantres a ritme de baixos gruixuts i orgànics. Aquest k2o (Thrill Jockey, 2013) és una delícia còsmica, propera en passatges a Acid Mothers Temple, que transita lentament per un camí ja explorat, però que no perd en cap moment l’interès, una per l’emoció incessant que desprén l’escolta del disc i l’altra per la tensió inoculada en forma de cançons llargues i elaborades, veus d’altres dimensions i sensació d’estar recorrent un camí polsegós i embriagador. Destacar l’últim tema, que ocupa tota la cara B del disc, i que sí mostra les influències motorik amb secció rítmica apabullant, com uns Neu! amb més punch i passats d’àcid. Ho torno a repetir, una autèntica delícia còsmica.