TERRES RARES, un adéu o un fins aviat? Col·laboracions de l’A18 al, possiblement, millor programa de música fet a prop

Des de l’última transformació del blog, en què us vaig deixar les col·laboracions que vaig fent, ja siguin escrites o en programes de ràdio, n’hi ha una de molt especial: el programa de ràdio TERRES RARES.

Sense saber si és un adéu o un fins aviat, TERRES RARES va finalitzar la seva emissió el passat dia 24 de febrer amb un especial dedicat íntegrament al Amarok de Mike Oldfield. I ho va fer tal i com va venir: sense fer soroll, prenent el pols a les músiques possibles, a totes, sense excepció. Possiblement, el millor programa de música que s’ha fet en molt de temps per les contrades, i fet per algú molt proper, l’amic Carlos Martorell.

Ha estat un orgull i un plaer poder participar en el programa proposant totes les músiques que m’han vingut de gust, mai millor dit. A continuació us deixo un recull de totes les cançons amb les quals vaig col·laborar en la segona temporada de TERRES RARES, i que poden servir com a recopilatori fet per l’A18.

TERRES RARES, 2a Temporada (col·laboracions oct’12-feb’13)

MEMPHIS JUG BAND “On The Road Again”  (Yazoo Recods, 1929)

Un “quasi” estàndar del blues de Memphis per dir que l’Apartament18 segueix la carretera marcada per les coordenades encarades a les Terres Rares. Tot i que no era corrent, la música d’aquest quartet tenia un aire de festa infecciosa, com si els gassos emanats pels pantans es convertissin en droga secular, aspirada pels centenars de bandes i solistes sobre els quals, sense ells saber-ho, pesaria tot el pes de la música moderna. Llarga vida al blues de Memphis, l’original, el dels anys 30.

GITHEAD “Space Life” Art Pop (Swim records, 2007)

Mai millor dit, Space Life és el viatge de la banda, “LA” banda, paral·lela de Colin Newman, esteta del pop-punk sense prejudicis, del que agrada a l’A18. Una secció de baix i bateria que podria acompanyar sense cap problema l’ascens de la càpsula de Felix Baumgartner, però no el descens. I és que la suma del pop i el punk està molt clara: avant-rock.

KNARF RELLÖM TRINITY “Die Tankstelle Am Rande Unseren Planeten” Move Your Ass & Your Mind Will Follow (ZickZack, 2006)

Una banda que es considera amb els millors números 1 de Mart, és digna, com a mínim, de donar-li una oportunitat. I un cop entres en el seu moment, prenent la distància necessària i inspirant profundament, et deixes portar per línies de baixos hereves del CBGB i sintetitzadors de neó, el resultat és simple: comences a moure el cul, fins que t’acaben fent moure la ment. Al seu punt, genials.

FELT “Sunlight Bathed The Golden Sun” Gold Mine Trash (Cherry Red records, 1985)

El primer vinil de l’Apartament18 fou de Felt. The most underrated band of the planet, dirien els saxons. Entre els Smiths, els primers Cure i el temple de Lawrence, l’aristòcrata del pop, la supernova que, possiblement, fa temps que es va apagar però que, a conseqüència de la seva increïble influència i abast, encara continua emetent una llum brillant per sobre de la majoria de pop actual.

MOSE ALLISON “The Seventh Song” Creek Bank (Prestige records, 1958)

Una de les cançons més conegudes del gran bluesmen blanc i pianista jazzy Mose Allison. Es pregunta Kiko Amat a Mil Violines que si és l’única persona que utilitza a Mose Allison per aliviar la coïssor de la malenconia. No. Mose està prescrit per a molts d’altres mals físics de l’ànima, però sobretot, per marcar les dreceres, petites i emboscades, dels camins predeterminats de la vida.

C+C=MAXIGROSS “Solanje” Singar (42records/24, 2012)

Italians lo-fi, amb les armes eternes del pop ben entès, aquell que comença per Beat Happening i acaba a bandes actuals com Edward Shape. A mi em recorden als primers temps dels formidables The Broken Family Band, però en un ull posat a Suècia, cantera del millor pop europeu. A seguir.

SKALPEL “Low – Reconstruction by The Amalgamation Of Sound” Konfusion (Ninja Tune, 2005)

Quan el jazz i els samplers començaven a albirar-se com a companys inseparables per alguns dels senders mes recondits de la música, Skalpel es van avançar afinant composicions orgàniques i cinematogràfiques, moldejant cel·luloide a base de contrabaixos, trompetes superlatives i seccions rítmiques antològiques. I tot passat per la turmix del sampleig. Avui en dia, un disc a reivindicar.

BUSH TETRAS “You Can’t Be Funky” Wild Thing (ROIR, 1983)

Fanàtic com sòc de James Chance, Bush Tetras és el seu projecte més minimalista i més ballable, més net i polit, amb qui es va treure de la màniga un single apoteòsic de p-funk que es movia entre l’assimetria del downtown novaiorquès i el simplisme de bandes referencials com Young Marble Giants. Please don’t stop the rythm.

MAGRUDERGRIND “Rise And Fall Of Empires Past” Magrudergrind (Tanglade Ltd, 2009)

Una de les bandes que més despunten en el grind actual. Fúria i natura condensats en 40 segons de salivades de ràbia.

SHIFTED “Out Of Tune” Crossed Paths (MOTE EVOLVER, 2012)

Un dels highlights del techno gèlid i brumós del 2012. Shifted juguen entre la repetició bucòlica i la tensió permanent, entre la llum tènue de carreteres secundàries i el sol de mitjanit. Música intensa que entra i surt per cadascun dels racons, abrasiva. Immillorable.

NEAR THE PARENTHESIS “Lambent Traces Of The Day” Music For The Forest Concourse (n5MD, 2010)

La música de Tim Arndt està embolcallada per una electrònica sedosa, pacient que deixa fluir totes les sonoritats que desprenen les composicions, des d’aquells més buscats fins a les petites sensacions que queden encobertes i per descobrir en cadascun dels racons de la seva música. Ambient expansiu que es fa gran en cada escolta.

Punt i Final als Punts Suspensius

No. Ja no queda espai per a remordiments de consciència, per projectes difícils de passar el fil pel forat de l’agulla. Conscient d’entendre que els espais vitals es transformen, ni es creen ni es destrueixen, torno a la càrrega. Des de fa 3 anys, aquests punts suspensius als que sotmeto a l’Apartament18 cada cert temps -de fet, l’A18 neix per compensar aquestes transformacions vitals- em fan reflexionar envers la música i el blog. De tot plegat, en definitiva. De començar nous projectes en majúscules passo, simplement, a buscar i aconseguir (no sempre és fàcil) uns minuts per actualitzar el blog, per escriure sobre allò que més emociona: la música.

Així que només us puc dir: poso punt i final als punts suspensius.

ATAY ILGUN & ALPER YILDIRIM – Aokigahara, The Black Sea Of Trees (Wounded Wolf Press, 2012)

Un disc immens. No només per la immensitat sonora d’un ambient abocat al drone d’ampli espectre i al noise, sinó pel seu sentit i significat. Aquest Aokigahara, The Black Sea Of Trees (Wounded Wolf Press, 2012) de Atay Ilgun & Alper Yildirim és un àlbum que, a través de la música, reflexiona envers el sentit de pèrdua, del buit emocional, de la necessitat de trobar en aquest món alguna cosa que ens lligui, algún motiu per continuar existint. Una temàtica extrema focalitzada en el bosc japonès de Aokigahara, conegut malaurament per comptar amb centenars de suicidis.

Ja veieu que no són temes fàcils. I si tota aquesta, podria dir-li, forma de dolor, es catalitza a través de la música, l’únic que et pots esperar és un àlbum brillant, alguns cops dur, fantasmal i espiritual a parts iguals, magníficament produït, amb capes i capes de reverberacions necessàries junt amb notes de guitarra i piano sostingudes fins a l’infinit. Una música que s’aproxima a la de Back To Comm, Kreng o la cara més fosca de The Caretaker. Possiblement, la banda sonora perfecta per endinsar-se al bosc d’Aokigahara.

PAUSAL – Lapses (Barge recordings, 2010)

Hi ha discos als que tornar. Discos predestinats a ésser escoltats en qualsevol época de l’any. Aquells que, amb neu, florits, suats o amb vent, s’han de recuperar. Viatges tonals excessius amb recompensa. Després que Brian Eno obrís les portes i indiqués el camí de l’ambient sosegat i dispers i que una legió d’incondicionals el seguissin; després que Stars Of The Lid definissin quin era l’estatus ambivalent entre el drone sedós i l’ambient agermanat amb la clàssica moderna, cada dia han aparegut referències meravelloses i tan petites dels defensors del gremi que fan difícil el rastreig. Però només es pulsar el play del reproductor d’aquest Lapses (Barge Recordings, 2010) de Pausal, per saber que el camí cap a la llum continua viu. 70 minuts d’ambient i drone majestuós, hereus dels millors Stars Of The Lid. Pot semblar que aquests tipus de disc siguin, fins i tot, extenuants, però la música de Pausal, a diferència d’altres artistes i discos, és addictiva. Així que ja sabeu el que teniu per davant: un viatge solitari ple de llum i bellesa. Música incombustible d’atmosferes oxigenades. Ambient addictiu.

HACIA DOS VERANOS – Hacia Dos Veranos (2010)

Va ser escoltant un programa de ràdio del mític Irwin a WFMU, que vaig descobrir a aquesta meravellosa banda de rock instrumental argentina anomenda Hacia Dos Veranos, farà uns 5 anys. En primer lloc, em va captivar moltíssim la seva visió post-rock/slowcore del seu àlbum de debut, De Los Valles y Volcanes (Scatter Records, 2007 -també editat a l’estat espanyol per Discos de la Bahía). Més enllà de situar-se en el patró clàssic del post-rock dels 90, aquell de guitarres punyents i sentiments a flor de pell que tant m’agrada, tenien un punt de vista pop, especial, que els situava en paràmetres d’una música més propera i menys aspra, més lluminosa que no pas afectada. Tot i no ser un gran disc de debut, apuntava maneres. No va ser fins l’any 2010, en què van editar l’àlbum homònim titulat Hacia Dos Veranos (2010) en què la seva música va créixer, es va creure el seu propi discurs més enllà de les referències al post-rock i a la psicodèlia, per convertir-se, ara si, en un disc de pop instrumental. Alliberats d’aquesta pressió, es van treure de la màniga un disc que enamora per la seva senzillesa, un disc de cançons més curtes i directes, menys engalenades i més efectives. Per aquest disc, van comptar amb la col·laboració d’un dels meus cantants preferits, Alasdair MacLean de The Clientele, per fer una versió borrosa i contemplativa d’un clàssic dels Byrds (Draft Morning) i per fer els acompanyaments de guitarra a la magnífica Cuida Tu Bufanda, Tatiana, que destil·la aquell aire tardoral tan viu en la seva banda nodriu com en el seu altre projecte, Amor de Días. I, per no dir que hi ha mancances en quant a referents i per si no havia quedat prou clar, es marquen una versió de Instrumental dels enyorats Brittle Stars. Impactants i contemplatius a parts iguals, Hacia Dos Veranos és una banda, en definitiva, de pop instrumental perfecte. I el seu disc, un d’aquells al que no et canses de tornar-hi tots les vegades que faci falta. Una joia.

JIM PERKINS – Emergence EP (Bigo & Twigetti, 2012)

Escoltar Jim Perkins no deixa indiferent: música neoclàssica, contemporània fantasmagòrica, loops de piano infinits i una aproximació a allò que es va anomenar hauntology (què, per cert, on és?) des d’un punt de vista d’avanguarda. Amb una economia de mitjans envejable (veu, guitarra i piano) i la producció a càrrec de Ben Wiffen, aquest Emergence EP (Big0 & Twigetti, 2012) pot passar d’estats latents de tristesa eterna (Scapes) fins a perfectes embolcalls de veus operístiques (Vocal Trio, For Emergence), d’aprofundir en les composicions clàssiques modernes en base al piano (Water States) o endinsar-se en els manaments del fingerpicking més ortodox (Phantoms). Una meravella d’EP que farà les delícies d’aquells qui teniu oïdes pacients.

 

A WINTER’S GIFT

El passat dia 15 de desembre es va celebrar al Cafe Oto de Londres (espai que dóna cabuda a propostes poc ortodoxes i arriscades, conduït per la gent de la revista Wire) una serie de concerts organitzats per un dels meus segells preferits, Hibernate records, que va comptar amb Lowered, Ithaca Trio, Cleem Leek i Ed Hamilton. El concert es va celebrar per recaptar fons per a l’associació Crisis Counselling, que té l’objectiu de reduir les barreres i l’exclusió social provocades per les malalties mentals. A més, a cada persona assistent, juntament amb el tiquet d’accés, se’ls hi regalava aquesta meravellosa recopilació A Winter’s Gift, que inclouen artistes preferits de l’A18 com: Hakobune, Ed Hamilton, Good Weather For An Airstrike, Antonymes, Listening Mirror, Autistici o el gran Wil Bolton.

Amb aquestes referències ja podeu saber per on van els trets: minimalisme en forma de drone esponjós, ambient de capes fines i fredes, guitarres congelades i veus dels més enllà. O sigui, reunit en un recopilatori, el bo i millor de Hibernate Records a preu simbòlic. No puc deixar de recomanar la seva escolta, si us agraden les músiques precioses.

2012 INTENS, BENVINGUT 2013

Tinc ganes de començar una nova temporada de l’A18 amb la voluntat (continuada) de disposar de més temps per explicar-vos totes les meves obsessions. Aquest passat 2012 ha estat molt productiu en quant aquest petit racó: ha estat l’any en què la bústia material de l’A18 ha rebut regals inesperats i encissadors, i la bústia virtual s’ha anat omplint de propostes, algunes emocionants i engrescadores i d’altres no tant (ja se sap que hi ha de tot a la vinya del Senyor) a un ritme frenètic. Ha estat l’any dels contactes, d’establir amistats amb gent que no conec però amb qui comparteixo una de les coses més importants per a mi: el gust per la música.

Tot això m’ha portat a participar (gràcies a l’amic Miqui Puig) al fanzine THORN i poder escriure allò que sento quan escolto una banda tan definitòria com Amor de Días. Reconec que és un text que podria haver fet servir per a multituds de bandes: aquelles que m’han posat, em posen i em continuaran posant la pell de gallina. Perquè com diu un dels millors, al fi i al cap, som pop total. També ha estat l’any en què he descobert a una persona meravellosa: Carlos Martorell. Si, una d’aquelles persones que inspiren. No trobo una paraula que el pugui definir millor. Gràcies a ell, l’A18 participa a l’excel·lent programa Terres Rares, aportant una cançó setmanal. I de tant en tant, amb una sessió obsessiva per al seu Magnetòfon. I com a colofó, l’últim mes de l’any 2012 vaig tenir l’oportunitat de fer una sessió per al programa Cabaret Elèctric de iCat.cat. No puc explicar en paraules el que va suposar per a l’A18. L’únic que puc donar són les gràcies. A partir d’ara, totes les col·laboracions que faci les tindreu accessibles a l’A18.

I per últim, en aquests primers dies de 2013, el millor: l’arribada d’un nou membre que amplia la família de l’A18. Mia, a qui tots els de casa feia nou mesos que esperàvem, va venir carregada de regals. Benvinguda.

Ah, I una cosa més: a partir d’ara vull donar-li un toc encara més personal a l’A18. Espero que tots esteu a gust en aquest petit apartament amb vistes.

ELS 18 DE L’A18: ELS MILLORS DISCOS DE L’ANY 2012

Febrades a banda, toca complir amb el ritual de les llistes. Jo sóc un amant de les llistes, i des del primer dia de l’A18, cada any vaig llistant el que al meu parer han estat discos imprescindibles, i ara toca els d’aquest 2012. Cada cop amb més vocació de ser una llista alfabètica que no pas númerica, al final he decidit dotar-la d’un cert ordre. Discos que m’han emocionat com aquells pocs d’altres anys i que ja estan al seu lloc d’honor de les estanteries de l’Apartament18. Així que sense més dilacions, aquí teniu de forma invertida, els 18 de l’A18 del 2012:

18. THE XX – Coexist (Young Turks/XL Recordings)

17. ALICE & MICHI – Strange Bloom (Bigo & Twigetti)

16. DAN DEACON – America (Domino)

15. EMERALDS – Just To Feel Everything (Editions MeGo)

14. GODSPEED YOU! BLACK EMPEROR – Allellujah! Don’t Bend! Ascend! (Constellation Records) 

13. LEE GAMBLE – Diversions 1994-1996 (PAN)

12. THE ECHELON EFFECT – Field Recordings (Glidescope Recordings)

11. ANDY STOTT – Luxury Problems (Modern Love)

10. RAIME – Quarter Turns Over a Living Line (Blackest Ever Black)

09. FLYING LOTUS  - Until The Quiet Comes (Warp)

08. SWANS – The Seer (Young God Records)

07. ANDREW BIRD – Break It Yourself (Bella Union)

06. ACTRESS – R.I.P. (Honest Jon’s Records)

05. OM – Advaictic Songs (Drag City)

04. KENDRICK LAMAR – good kid. m.A.A.d city (Aftermath/Interscope records)

03. BILL FAY – Life Is People (Dead Oceans)

02. PADNA – Burnt Offerings (Preservation Music)

01. JULIA HOLTER – Ekstasis (Domino)

WAX MOTH – Spiracle (Mannequin Rein Recordings, 2012)

La banda de Iowa (si, l’estat del qual tot presidenciable dels Estats Units té la mirada fixada) Wax Moth va editar a mitjans d’aquest 2012 un cassette amb 6 temes de trash-sludge metal molt i molt suculent titulat Spiracle (Mannequin rein Recordings, 2012), al que he anat recurrint en aquests últims dies. M’agrada molt la forma com encaren les cançons, ja que tot i la seva immediatesa (si no, no estaríem parlant de trash), són cançons amb molt de recorregut, que s’allarguen fins als 3 minuts, tot i sonar en algun moment, prou extrems, però sense arrivar al nivell del grind. Molt i molt recomanable, per aquells que no espereu grans avenços, sinó un tractat clàssic de bon vòmit.