MICHAEL JAMES TAPSCOTT with ANDREW KENOWER – Good Morning, Africa (Bookmaker Records, 2012)

Ja sabeu que a l’Apartament18 som molt fans de Bookmaker records, un segell de Paris inspirat en els sons més terrenals, aquells que van del metal a l’ambient (un espectre que m’entusiasma). Ara fa uns dies em van passar aquest fenomenal Good Morning, Africa (Bookmaker Records, 2012) de Michael James Tapscott with Andrew Kenower. El qui posa les veus és el líder de Odawas i qui treballa les gravacions de camp i tot l’embolcall sonor d’aquesta preciositat de disc és Andrew Kenower.

El disc gira entorn del folk-pop espectral, amb capes d’ambient inquietant i d’una part vocal deliciosa hereva del millor Neil Young que fara la boca aigua als amants (que per a qui n’hi ha uns quants, jo entre ells) de Jonathan Donahue, ja que em recorden moltíssim als grandíssims Mercury Rev. Cançons que giren i giren, que s’escolten a si mateixes. Orfebreria ambient amb capes i capes de sons propers i llunyans, amb notes de piano que van conduint les parts més properes al pop, que les hi ha, i són exquisides (The Last Canadian King, Wind Across The Everglades, The Polo Grounds) i tot masteritzat pel mestre James Plotkin. Un disc que em va deixar noquejat la primera vegada que el vaig escoltar (als que seguiu l’A18 al twitter ja ho vaig avançar) i que no ha parat de sonar al meu reproductor. Un dels millors discos que ha caigut a les meves mans últimament.

NEV.ERA – Acuario EP (Lovethechaos, 2012)

Últimament escolto/llegeixo gent que es queixa de què hi ha certes novetats discogràfiques que recuperen el so IDM dels 90. Jo no m’ho acabo de creure massa, ja que els contextos ara són molt diferents. Penso que la música electrònica, i concretament la IDM, ja ha deixat de ser aquella música “experimental”: quantes converses no acabaven amb la coletilla de tal banda és “música electrònica experimental”? Ai….Com tot, però, sempre hi haurà nous revisionistes del gènere i velles bandes que continuaran sobrevivint de glorioses etapes passades.

Però hi ha més. Ja que, com us deia, el context és diferent, ha canviat, la música electrònica, “l’experimental”, ha mutat i ho estar fent cada dia, amb devanejos que van cap a àmbits més opressius i obscurs i al mateix temps cap a altres connotacions més pop i brillants. Però el que realment perdura és aquesta ànima que de la música IDM. Alliberada de qualsevol experimentació, la IDM es reconeix ara molt més rica i estimulant. I aquí la pregunta: és la IDM, la d’abans revisada i la d’ara amb el nou context de l’electrònica, la música amb més ànima? Més “soul”? Més reconfortant, delicada i…complexa?

Preguntes a l’aire que troben resposta amb discos com aquest Acuario EP (Lovethechaos, 2012) de Nev.Era. 5 cançons de tall electrònic, melodies sublims i un efecte sobre l’oient aclaparador. Més enllà de la IDM, el productor Sergio Mesa proposa en aquest EP no una revisió de la música electrònica, sinó un aprofundiment, una búsqueda de sonoritats i emplaçaments que fan de l’escolta una experiència magnífica, tot relligant sons electrònics d’armonies desacomplexades. Un EP sublim que exemplifica perquè no és pot parlar de revisionisme actual en el món de la IDM. La IDM fou la gènesi, però encara hi ha molt de camí per recorre. I a tot això, una altre encert de LoveTheChaos. I van… 

CHARGE GROUP – Charge Group (Own Records, 2012)

Own records és una factoria que, per la seva amplitud de mires, no para de donar-me sorpreses. Fa dies que estic esperant el disc de Good Night & Good Morning, i mentrestant he anat fent boca amb aquest disc de rock dels australians Charge Group, que es mou entre aquells aires foscos i sedants de les bandes pop dels 80, que tan m’agraden. Melodies que juguen amb instrumentacions clàssiques que semblen el revers clar de Dirty Three, per moments. En d’altres, s’aproximen a l’àpica de Death Cab For Cutie o Sunny Day Real State. Un disc de rock clàssic molt entretingut i que guanya amb cada escolta.

 

MARC BROUDE – NREM (2012)

La música de Marc Broude és senzillament complexa. Aquest NREM (2012) recull les gravacions fetes per l’artista entre els anys 2009-2011 i és el seu tercer disc. Les formes? Un ambient amb costures fosques a la Svarte Greiner o Kreng, gravacions de camp sumptuoses i veus fantasmagòriques. Tot comença amb un recitat de Susanne Hafenscher (MaCu) que et posa en alerta i acaba amb els 31 minuts de Rites Of Death, un passatge -més que un tema- que juga amb l’insconscient, que es desenvolupa lentament (molt lentament) fins aconseguir un nivell de letargia estressant. Entremig tot adobat amb sons obscurs i  inquietants a base d’ecos i ressonàncies. El fons? Un disc que no és fàcil, però és estimulant. Però a molt fans de la hauntology.

CHANGES!

Time for Change era la cançó que tancava l’últim programa emès de John Peel per a la BBC Radio1. Canvis necessaris que ens porten a replantejar l’espai de l’Apartament18. Temps per prescindir d’allò que no cal que sigui explicat, que ja no és necessari. Temps per reformular les gravacions de l’A18, que a partir d’ara tractaré com el que realment són, Home Recordings, sessions a peu d’escriptori digital i finestral obert al mar. Deixar de banda l’accessori i concentrar-nos en allò que realment omple l’espai de l’A18: música, imatges, sensacions. I emocions.

Canvis a la vista i projectes a curt termini: a partir d’aquesta setmana col·laboraré amb una cançó triada per l’Apartament18 al programa radiofònic Terres Rares, de Radio Tortosa. Programa de funambulisme musical en una freqüència en què no acostumen a perdurar les propostes més arriscades. I jo se que aquesta ho farà, pel simple fet de qui s’amaga al darrere de tot plegat. De fet, ja us en parlaré obertament més endavant.

Després d’uns dies on el fet quotidià supera amb excreix l’oci d’escriure en aquest petit racó, m’he decidit a donar una empenteta i a treure temps d’on sigui per compartir la infinitat d’inquietuds que assolen les parets de l’Apartament18, dia si dia també. Així que ara vaig a reordenar les caixes que s’amunteguen en la sala diàfana de l’A18.