LADY – Lady (Truth & Soul Productions, 2013)

És una història corrent: dona amb dots de veu superlatives, allunyada dels focus principals, sempre en un segon pla. Segons plans que representen fonaments, pilars i puntals imprescindibles per a discos multimilionaris. Nicole Wray estava amagada al darrere del color verd dels dòlars americans, de les bones produccions. Envoltada de gent influent, és a dir, d’aquells qui tenen un peu al mainstream però amb un altre a l’underground. Missy Elliot o The Black Keys, per exemple.

I arriba el moment en què, per a ser absolutamente moderns, com deia Rimbaud, cal fer una, dues o tres pases endarrere. Tancar els ulls i inspirar profundament. Ha vist les millors llums, les millors eines tecnològiques i les produccions més avançades. Ha format part de l’explosió del R&B de finals dels 90 i principis dels noughties. Tornar a tancar els ulls i, en obrir-los, apareix al lloc que li correspon: dirigint una banda fabulosa, donant l’ànima en forma de veu templada a unes cançons que veuen del soul i del pop més bàsic. I quan dic bàsic, pot ser hauria d’escriure BÀSIC, en majúscules. Nicole es transforma en una banda de soul i pop atemporal, fantàstic de nom Lady. Simple, senzill, com la bona música, com el bon soul i com el bon pop. El seu és un disc titulat Lady (Truth & Soul Productions, 2013) que és una autèntica meravella. Nicole és la frontwoman d’una banda que no enveja les altes produccions, així com tampoc l’esperit més popular, aquell que neix als anys 40 en pistes de ball de fusta i llums atenuades, per donar sentit a un disc vestit amb les millors gales: una secció de vents encertada, unes segones i fins i tot terceres veus que emocionen i uns teclats que donen llum i timbre a les composicions. Què se li pot demanar a un disc de soul? Tot allò que imagineu, ho té Lady.

KANDODO – k2o (Thrill Jockey, 2013)

El fil de la tensió. Simon Price, alma mater de The Heads, una de les moltíssimes bandes “championed by John Peel” amb segell de marca psych, es despenja amb un segon disc per a Thrill Jockey sota el seu alter ego Kandodo on fa de la tensió, virtut: amb pocs mitjans, de manera molt lo-fi tot, des dels instruments fins a la gravació, tant en recursos com en mètode, elabora un teixit de guitarres extenses, tensionades, tan esmolades com expansives que van desenvolupant mantres a ritme de baixos gruixuts i orgànics. Aquest k2o (Thrill Jockey, 2013) és una delícia còsmica, propera en passatges a Acid Mothers Temple, que transita lentament per un camí ja explorat, però que no perd en cap moment l’interès, una per l’emoció incessant que desprén l’escolta del disc i l’altra per la tensió inoculada en forma de cançons llargues i elaborades, veus d’altres dimensions i sensació d’estar recorrent un camí polsegós i embriagador. Destacar l’últim tema, que ocupa tota la cara B del disc, i que sí mostra les influències motorik amb secció rítmica apabullant, com uns Neu! amb més punch i passats d’àcid. Ho torno a repetir, una autèntica delícia còsmica.