PAUSAL – Lapses (Barge recordings, 2010)

CS1565438-02A-BIG

Hi ha discos als que tornar. Discos predestinats a ésser escoltats en qualsevol época de l’any. Aquells que, amb neu, florits, suats o amb vent, s’han de recuperar. Viatges tonals excessius amb recompensa. Després que Brian Eno obrís les portes i indiqués el camí de l’ambient sosegat i dispers i que una legió d’incondicionals el seguissin; després que Stars Of The Lid definissin quin era l’estatus ambivalent entre el drone sedós i l’ambient agermanat amb la clàssica moderna, cada dia han aparegut referències meravelloses i tan petites dels defensors del gremi que fan difícil el rastreig. Però només es pulsar el play del reproductor d’aquest Lapses (Barge Recordings, 2010) de Pausal, per saber que el camí cap a la llum continua viu. 70 minuts d’ambient i drone majestuós, hereus dels millors Stars Of The Lid. Pot semblar que aquests tipus de disc siguin, fins i tot, extenuants, però la música de Pausal, a diferència d’altres artistes i discos, és addictiva. Així que ja sabeu el que teniu per davant: un viatge solitari ple de llum i bellesa. Música incombustible d’atmosferes oxigenades. Ambient addictiu.

HACIA DOS VERANOS – Hacia Dos Veranos (2010)

Constitución.jpg

Va ser escoltant un programa de ràdio del mític Irwin a WFMU, que vaig descobrir a aquesta meravellosa banda de rock instrumental argentina anomenda Hacia Dos Veranos, farà uns 5 anys. En primer lloc, em va captivar moltíssim la seva visió post-rock/slowcore del seu àlbum de debut, De Los Valles y Volcanes (Scatter Records, 2007 -també editat a l’estat espanyol per Discos de la Bahía). Més enllà de situar-se en el patró clàssic del post-rock dels 90, aquell de guitarres punyents i sentiments a flor de pell que tant m’agrada, tenien un punt de vista pop, especial, que els situava en paràmetres d’una música més propera i menys aspra, més lluminosa que no pas afectada. Tot i no ser un gran disc de debut, apuntava maneres. No va ser fins l’any 2010, en què van editar l’àlbum homònim titulat Hacia Dos Veranos (2010) en què la seva música va créixer, es va creure el seu propi discurs més enllà de les referències al post-rock i a la psicodèlia, per convertir-se, ara si, en un disc de pop instrumental. Alliberats d’aquesta pressió, es van treure de la màniga un disc que enamora per la seva senzillesa, un disc de cançons més curtes i directes, menys engalenades i més efectives. Per aquest disc, van comptar amb la col·laboració d’un dels meus cantants preferits, Alasdair MacLean de The Clientele, per fer una versió borrosa i contemplativa d’un clàssic dels Byrds (Draft Morning) i per fer els acompanyaments de guitarra a la magnífica Cuida Tu Bufanda, Tatiana, que destil·la aquell aire tardoral tan viu en la seva banda nodriu com en el seu altre projecte, Amor de Días. I, per no dir que hi ha mancances en quant a referents i per si no havia quedat prou clar, es marquen una versió de Instrumental dels enyorats Brittle Stars. Impactants i contemplatius a parts iguals, Hacia Dos Veranos és una banda, en definitiva, de pop instrumental perfecte. I el seu disc, un d’aquells al que no et canses de tornar-hi tots les vegades que faci falta. Una joia.

haciadosveranos2008

JIM PERKINS – Emergence EP (Bigo & Twigetti, 2012)

689059234-1

Escoltar Jim Perkins no deixa indiferent: música neoclàssica, contemporània fantasmagòrica, loops de piano infinits i una aproximació a allò que es va anomenar hauntology (què, per cert, on és?) des d’un punt de vista d’avanguarda. Amb una economia de mitjans envejable (veu, guitarra i piano) i la producció a càrrec de Ben Wiffen, aquest Emergence EP (Big0 & Twigetti, 2012) pot passar d’estats latents de tristesa eterna (Scapes) fins a perfectes embolcalls de veus operístiques (Vocal Trio, For Emergence), d’aprofundir en les composicions clàssiques modernes en base al piano (Water States) o endinsar-se en els manaments del fingerpicking més ortodox (Phantoms). Una meravella d’EP que farà les delícies d’aquells qui teniu oïdes pacients.

 

A WINTER’S GIFT

1415028743-1

El passat dia 15 de desembre es va celebrar al Cafe Oto de Londres (espai que dóna cabuda a propostes poc ortodoxes i arriscades, conduït per la gent de la revista Wire) una serie de concerts organitzats per un dels meus segells preferits, Hibernate records, que va comptar amb Lowered, Ithaca Trio, Cleem Leek i Ed Hamilton. El concert es va celebrar per recaptar fons per a l’associació Crisis Counselling, que té l’objectiu de reduir les barreres i l’exclusió social provocades per les malalties mentals. A més, a cada persona assistent, juntament amb el tiquet d’accés, se’ls hi regalava aquesta meravellosa recopilació A Winter’s Gift, que inclouen artistes preferits de l’A18 com: Hakobune, Ed Hamilton, Good Weather For An Airstrike, Antonymes, Listening Mirror, Autistici o el gran Wil Bolton.

Amb aquestes referències ja podeu saber per on van els trets: minimalisme en forma de drone esponjós, ambient de capes fines i fredes, guitarres congelades i veus dels més enllà. O sigui, reunit en un recopilatori, el bo i millor de Hibernate Records a preu simbòlic. No puc deixar de recomanar la seva escolta, si us agraden les músiques precioses.

2012 INTENS, BENVINGUT 2013

Tinc ganes de començar una nova temporada de l’A18 amb la voluntat (continuada) de disposar de més temps per explicar-vos totes les meves obsessions. Aquest passat 2012 ha estat molt productiu en quant aquest petit racó: ha estat l’any en què la bústia material de l’A18 ha rebut regals inesperats i encissadors, i la bústia virtual s’ha anat omplint de propostes, algunes emocionants i engrescadores i d’altres no tant (ja se sap que hi ha de tot a la vinya del Senyor) a un ritme frenètic. Ha estat l’any dels contactes, d’establir amistats amb gent que no conec però amb qui comparteixo una de les coses més importants per a mi: el gust per la música.

Tot això m’ha portat a participar (gràcies a l’amic Miqui Puig) al fanzine THORN i poder escriure allò que sento quan escolto una banda tan definitòria com Amor de Días. Reconec que és un text que podria haver fet servir per a multituds de bandes: aquelles que m’han posat, em posen i em continuaran posant la pell de gallina. Perquè com diu un dels millors, al fi i al cap, som pop total. També ha estat l’any en què he descobert a una persona meravellosa: Carlos Martorell. Si, una d’aquelles persones que inspiren. No trobo una paraula que el pugui definir millor. Gràcies a ell, l’A18 participa a l’excel·lent programa Terres Rares, aportant una cançó setmanal. I de tant en tant, amb una sessió obsessiva per al seu Magnetòfon. I com a colofó, l’últim mes de l’any 2012 vaig tenir l’oportunitat de fer una sessió per al programa Cabaret Elèctric de iCat.cat. No puc explicar en paraules el que va suposar per a l’A18. L’únic que puc donar són les gràcies. A partir d’ara, totes les col·laboracions que faci les tindreu accessibles a l’A18.

I per últim, en aquests primers dies de 2013, el millor: l’arribada d’un nou membre que amplia la família de l’A18. Mia, a qui tots els de casa feia nou mesos que esperàvem, va venir carregada de regals. Benvinguda.

Ah, I una cosa més: a partir d’ara vull donar-li un toc encara més personal a l’A18. Espero que tots esteu a gust en aquest petit apartament amb vistes.