HENRYSPENNCER – To The Timeless Valley (Bookmarker Records, 2012)

20121027-185755.jpg

Els amics de Bookmarker Records m’han enviat el que és el primer disc de Henryspenncer, titulat To The Timeless Valley (2102) amb el qual continuen seguint l’estela de bandes de tall clàssic progressiu, bategats a cops d’aire calent provinent d’un desert de psicodèlia. En aquest cas, són 5 cançons, repartides entre les més pausades de 2 minuts a les explosions sonores de drone-folk de 14, enllaçades amb mà de ferro per una secció rítmica imponent. Més propers a Hawkwind que a Earth, dos referents clars per a la música de la banda, el disc manté una característica primordial en aquest tipus de treballs: la tensió. I això els fa sonar, tot i la petitesa, molt i molt grans.

V/A – Foundations 2 (Dewtone Recordings, 2012)

20121026-183614.jpg
Dewtone Recordings és un dels segells que destaca actualment tant per ser excessívament prolífic en edicions (una al mes, pràcticament) com encertat en totes i cadascuna de les seves publicacions. És al mes de setembre quan habitualment publiquen un recopilatori de tot allò que van editant i, creieu-me si us dic que són excepcionals. Els recopilatoris en si, per la seva cadència endormiscada, gràcies a seqüenciació perfecta -el que molts cops s’hauria de reivindicar en un recopilatori- així com la qualitat del contingut. Ja sabeu, l’etern dilema que acompanya a aquest tipus de compilacions, és a dir, l’equilibri perfecte entre el fons i la forma. I, repetint-me, aquest fantàstic Foundations 2 (Dewtone Recordings, 2012) compleix amb el propòsit de posar sobre el reproductor una collita de gemmes d’electrònica fina i crepitant, d’ambient sosegat, de drone dispers i del techno més sonàmbul. Artistes que deixen petites empremtes com Sabi, Sven Laux, Daniel Blomqvist o Morgan Packard, entre d’altres. Aquest Foundations 2 es una bona manera de començar a rebuscar entre les estanteries de Dewtone Recordings. Segur que aquesta no serà la única aportació d’aquest meravellòs segell a l’A18.

TOMOKO SAUVAGE – Ombrophilia (Aposiopèse, 2012)

Si hi ha una cosa que compartim Tomoko Sauvage i jo és l’ombrofilia. Els que seguiu l’A18 al twitter ja sou coneixedors de les meues dèries i preferències pels dies grisos i per la pluja. L’ombrofilia, o sigui, l’afició als climes plujosos, és una constant, una dèria, que molts cop pren forma musical. Aquestes transformacions, com per exemple aquest Ombrophilia (Aposiopèse, 2012) -que tot just estic escoltant ara i que m’ha acompanyat pràcticament tot l’estiu- de l’artista japonesa Tomoko Sauvage és un dels exemples més clars. Seguint el tractat del minimalisme que envolta tot el que ve del Japó, la música de Tomoko està feta amb aigua, bols de porcellana, hidròfons, micròfons de condensació, filferros i culleres de fusta: d’allò més orgànic a la tècnica de gravació més extrema. Així és aquest disc, difícil i lleuger a parts iguals, de senzillesa magna en el fons i una complexitat extrema en les formes. Un altre encert del segell Aposiopèse.

RED COSMOS – There And Back (self-released, 2012)

Una veu nasal quasi extrema i unes composicions que igual beuen dels Beatles més psicodèlics com de l’electrònica beat dels 90 i el folk de dormitori, totes les composicions d’aquest There And Back (self-released, 2012) de Red Cosmos (alias de Kim Tortoise) són d’una extranyesa càlida, de com si estés jugant amb tot l’aparatage electrònic al teu costat, com si estés tocant les cançons en primera persona a l’altra banda de l’habitació per a tu. És un disc que, tot i el melting pot de sons (sintetitzats i amb gravacions del fill i del sogre), amaguen històries corrents. És llamatiu que ell mateix s’autodenomini com l’inventor de la choraledia (etiqueta que un fan com jo de les mateixes, no pot passar per alt), però sense anar més enllà, There And Back és un disc de pop, uns cops obscur, d’altres alegre, però en definitiva, estirant més o menys, és un disc de pop magnífic.

MUSIC FOR TOM CARTER

Durant el final de la primavera i els mesos d’estiu vaig tenir la sort de poder creuar quatre paraules (via twitter) amb l’admirat Tom Carter, seminal guitarrista i 50% d’una de les bandes preferides de l’A18, Charalambides, que forma juntament amb la seva exparella Christina Carter. Devot que sóc pels sons extranys de guitarra, allargassats fins a l’infinit, que juguen a levitar de forma natural entre paisatges adornats amb la veu dolça i xiuxiueijos incessants de Christina, Charalambides ràpidament va entrar a formar part dels estants de l’A18.

Tom Carter es va fer seguidor de l’A18 al twitter, interessat per John Peel i pels sons que aquí vaig professant des de fa més de 3 anys. A l’explicar-li el per què de l’A18, em va encoratjar a seguir per aquesta línia. Dies més tard, Tom Carter va caure greument malalt per una neumonia, mentre estava de gira per Europa, concretament a Berlin. Els alts costos del tractament, i les dificiències en la cobertura sanitària nordamericana, han posat en alerta a la comunitat de seguidors i músics que envolten el sempre generòs Tom. Per aquest motiu, gent d’arreu, des de la botiga de discos Volcanic Tongue, que s’ha compromés a enviar directament a la família tots els beneficis de la venda dels discos de Charalambides/Tom Carter/Christina Carter fins al segell Blackest Rainbow Recordings amb tot el seu catàleg.

D’entre totes les iniciatives en destaco una: la compilació amb el títol Music For Tom Carter, del qual tots els beneficis per les seves vendes aniran dirigits a la família de Tom. Aquesta és una selecció interessantíssima que compta amb artistes com Bill OrcuttJon Porras i Evan Caminitti (per separat), Ensemble EconomiqueIlyas AhmedPete Swanson i Jefre Cantu-Ledesma, entre d’altres.

Imprescindible per conèixer el revers de la música de Tom Carter, aquella que amics i afins li dediquen en aquesta merescut recopilatori.

Salut i llarga vida, Tom.

DARK TIMES – st 7” (Sheep Chase Records, 2011)

Tenia guardat aquest single de 7” de Dark Times editat per Sheep Chase records al novembre de l’any passat per alguns dels racons de l’A18. Són una banda d’Oslo que practiquen una sort de punk-rock tirant a clàssic, aquell que mira als 90 de fit a fit però amb una d’aquelles coses que tant m’agraden i he pregonat des de l’Apartament18: la meva debilitat per les dones que criden, que són capaces d’inflar les venes del coll fins a límits perillosos, per llençar proclames enceses i enverinades. I si a sobre ho fa amb la guitarra a la mà i escopint píndoles de punk accelerat i vertiginós, doncs molt millor. Debilitat.

LOSCIL – Sketches For New Brighton (Kranky, 2012)

Tal dia com avui, però del mes passat, es va publicar una nova referència de l’amplíssim i imprescindicle catàleg que Scott Morgan, sota l’àlias de Loscil, va acumulant des de l’any 2001. Els qui el seguim des dels seus inicis (ja bé sigui en plan ambient com fent de bateria per exemple de la banda d’acompanyament de Dan ‘Destroyer’ Bejar, entre d’altres) hem pogut comprovar que cada cop més el so liquat del seu ambient va guanyant pes enfront la complexitat més sintètica dels matissos predominats en la seva música.

En aquest cast, i com si fos el revers submergit i obscur, a milers de metres de profunditat, d’aquell inabarcable Endless Falls (Kranky, 2010) Sketches For The New Brighton (Kranky, 2012), així es titula el seu últim disc, és tot allò que els EP’s precedents anaven deixant entreveure: Loscil recupera la vessant més enigmàtica i mecànica, apuntant-se de nou a un miratge que té per obsessió no tan les estructures basades en els patrons de repetició i l’ambient, sinó que busca unes textures més orgàniques, paisatgístiques, terrenals. El millor de tot és que en alguns moments, i sobretot en la definitiva ‘Prairie Trains’, s’entreveu la llum de la superfície a tocar, a base de melodies tangibles i enigmàtiques, que albiren una incertesa agradable en el devenir de les aventures de Scott Morgan.

Resumint: Sketches For The New Brighton és el N-Plants de Biosphere del 2012. Un disc a tenir en compte i una obra cabdal en el viatge musicat de Loscil que em fa gaudir de l’ambient com ningú altre.

THE RISE & FALL OF MP3 BLOGS by Casey Rae

Finiquitades les vacances, s’obre un dels períodes més esperats a l’A18. Tot i que la calor sufocant encara aguanta, sabedors que l’hivern és l’estat i estació clau de l’Apartament18, mentre l’espero, no puc passar per alt un article publicat el passat mes d’agost a Beware Of The Blog de WFMU sobre l’enaltiment i la posterior caiguda dels blocs de MP3 escrit per Casey Rae, director de la Future of Music Coalition, un engranatge associatiu sense ànim de lucre avocada a resoldre els problemes que els músics poden tenir en aquesta intersecció compelxa formada per la pròpia música, la tecnologia, la política i les lleis.

A continuació us deixo l’article original, tiutlat The Rise & Fall of MP3 Blogs, i que resumeix a la perfecció els pensaments que guien aquest blog. Aquest article és una bona explicació del per què a l’A18 ja no hi ha enllaços de descàrrega directa.

THE RISE AND FALL OF MP3 BLOGS by Casey Rae

The history of the MP3 is one of technological innovation, consumer demand and all-too-persistent litigation, often against those very consumers who embraced the format in the heady post-Napster days. The story of this resilient digital audio file has been recounted many times — from the recording industry’s early wars of attrition to the MP3s role in the filesharing explosion to the bloggers who help curate an oversaturated music marketplace.

What doesn’t garner as much discussion is how the MP3 format — celebrated, reviled or somewhere in-between — has come to define the digital music experience, both for millions of listeners, and for those who help drive discovery. At one point, not so long ago, music bloggers sat near the top of the curatorial heap, using MP3s to help create overnight stars out of teenage indie rockers. Others highlighted niche genres and aural nuggets from decades past.

At first, MP3 bloggers were seen by the industry as freeloading pariahs, but eventually even the major labels came to embrace this segment of the online music community. Seeking a promotional fast track, the PR flaks hit the blogosphere hard, cultivating relationships with known tastemakers. Eventually, the pursuit of musical passion became a business concern, or at worse, a hassle.

I was a full-time music writer back when CDs were the promotional norm. Over the course of time, the padded envelopes slowed to a trickle and my inbox was flooded with MP3s from labels and publicists. It was frankly hard to keep up. The annoyance factor eventually contributed to my decision to do something different with my life.

I know I’m not alone. Looking around these days, you could be forgiven for thinking the “music blogger bubble” has popped. There are likely several reasons beyond inbox fatigue. The rise of “social music” — where friend networks replace curation via instant “recommendations” on platforms like Facebook — surely has something to do with it. But listening habits are also changing. No longer is downloading necessarily the fastest and most convenient way to get your musical fix.

When thinking about the future for MP3 blogging, it’s instructive to consider how younger generations discover and access music. The listening behaviors of those under 20 can tell us a lot about how aspects of our networked world might evolve. A new Nielsen survey suggests that YouTube has overtaken radio and CDs as the primary way American teens listen to music. At 64 percent, YouTube listening is even ahead of iTunes, which comes in at just over 50 percent. YouTube, is of course, a “streaming” platform, which presents a potential challenge to downloading culture.

In other words, streaming access is rapidly becoming a norm. Recent reports show that Warner Music now counts streaming as 25 percent of its overall digital music revenue. This is certainly significant for a sector that has struggled for more than a decade with the implications of online music.

It’s too early to say whether this uptick in streaming will impact music blog culture, as streaming also presents new opportunities for presenting music. The now-shuttered digital music service Lala was one audio platform that allowed the embedding of streams across many popular blogging services. Now that it’s gone, YouTube embeds have become even more prevalent. The burgeoning streaming service Spotify, however, seems to be going a different route by deeply integrating with Facebook. This may ultimately prove to be the death knell of music blogging as listeners transition from editorial recommendations to music “shared” across friend networks.

MP3 blogs have also come under fire from law enforcement. Take for example, the hip-hop site Dajaz1, which was seized by the Department of Homeland Security’s Immigrations and Customs Enforcement division at the prompting of the RIAA. Dajaz1 is exactly the kind of blog that is serviced by major label promotions departments, yet it found itself in the crosshairs of government enforcers with little understanding of the contemporary music industry and the tastemakers who help power it. How is it possible that the labels’ legal guns have no clue what its promotional division is up to? How can Homeland Security shutter a site for an entire year with no apparent recourse? Few would argue that seizing sites that traffic in illegal pharmaceuticals or tainted baby formula is a good thing, but there are serious issues raised when the US government suppresses speech on the mere accusation of infringement. Policies to combat commercial piracy are one thing. The haphazard shutdown of blogs that exist to expose people to new music, and which receive countless MP3s from the major labels, is another. It’s easy to imagine this kind of overreach contributing to a decline in MP3 blogs — is a tussle with the G-men really worth it?

Another trend that could change MP3 blogging culture is the demonization of online lockers. These services can be used for illegal filesharing as well as perfectly legitimate exchanges, like sending a cookie recipe to your grandma. Such platforms even provide artists with an easy and efficient way to collaborate and exchange musical ideas. Businesses use online lockers to efficiently transfer all kinds of data that email can’t handle. While these services can also be used to commit acts of infringement, it’s hard to argue that the potential for piracy doesn’t automatically justify international commando raids. Yet that’s exactly what went down at Megaupload founder Kim Dotcom’s New Zealand mansion earlier this year. There’s no doubt that Dotcom is a sketchy character, but even if he is guilty of a “megaconspiracy,” as the US criminal copyright suit alleges, is this reason to outlaw an entire category of digital technology, as some in the entertainment industries are keen to do?

The fate of Dotcom and Megaupload are ultimately up to the courts to decide. But it is fairly obvious that such high-profile cases can have a chilling effect on other services and platforms, even those that may have a better track record with regard to curbing infringement. The legality of certain classes of online service will undoubtedly impact the future of the MP3. Going further, it’s easy to see the impact on music blogs. Megaupload housed the archives of a great many music blogs, and when its servers were seized, so too was all of the data — legitimate and otherwise — uploaded by its users. In the wake of the Megaupload raid, many other locker services responded by limiting their functionality — for example, you might only be able to send a link to yourself or to one person, rather than be able to publish it to the web. This might reduce the sheer number of links to unauthorized material that pop up online, but it also affects the cultural and curatorial value of the blog world. Will music bloggers be required to have their own server space on which to host their music files? Is the danger of having your files suddenly vanish worth the trouble of selecting and publishing them in the first place?

The final nail in the coffin of MP3 blogs may have nothing to do with listener preference or the long arm of the law. Recent years have seen a profound shift away from editorial content around music. Initially, music blogs were blamed for this transformation, as the arrival of online self-publishing was seen as eroding the marketplace for newspapers and magazines that published music reviews, interviews and the like. Some of this criticism was offset by the dedication and passion of the bloggers themselves, who reinvested the art of music writing with a freewheeling infatuation missing since days of Crawdaddy, Creem and the first decade of Rolling Stone. Of course, the real innovation came from the fact that you could actually listen to the music being described.

For me, Peak Blog was somewhere around 2006 — before the arrival of mobile music and the so-called “celestial jukebox,” where anyone can listen to anything at anytime, across any device. If gatekeepers were no longer necessary back when bloggers stole editorial fire from the print gods, they are even less so now, when music flows freely across social networks and online catalogs approach infinity. But what happens if music bloggers become scarce? Are algorithmic suggestions and endless social recommendations enough? I prefer to think that there will always be a need for good writing about art, but I know that I am in the minority, especially in an era where access to expression is in many ways more democratic. I’m less concerned about preserving the MP3 as the bedrock of this discourse. If good music writing can be advanced with a stream or YouTube embed, fine. If all the digital files went away tomorrow, it still wouldn’t eliminate people’s need to be pointed toward great music.

Over its long history, the MP3 has been demonized, celebrated, and even ignored. But we can’t overlook its impact on music culture, especially its role in discovery. The same can be said for the bloggers who latched on to this iffy format in a quest to self-express and turn other fans on to music. Much like the FM DJs of the late 1960s and ‘70s, music bloggers helped define an era. Whether that era is ending remains to be seen.