GOOD WEATHER FOR AN AIRSTRIKE – A Sense Of Uncertainty EP (Rural Colours, 2013)

a3634851268_10

Ja vaig deixar a l’A18 el primer disc de Tom Honey sota l’àlies de Good Weather For An Aistrike, aquell meravellós Underneath The Stars (Hibernate Recordings, 2012). Ambient de pulsacions baixes, densitat cosida a base de notes de piano i excedents de guitarra. Després d’anar desgranant poc a pos més discos i EP’s que naveguen per les mateixes aigües, avui edita per a un dels segells preferits de l’A18, Rural Colours, un EP de cinc cançons bellíssim titulat A Sense Of Uncertainty. Sembla que per primer cop, aquell impuls latent de ràbia continguda (molt típica del bon post-rock clàssic), s’ha transformat en bellesa, en notes d’un piano de seda que enlluernen i que, en comptes de veure arribar les nuvolades negres, ara, sembla que deixa entreveure els rajos de sol.

Pot ser un símptoma indicatiu de tot això queda pal·les en els títols de les cançons: comença amb Two Miles Of Uncertainty i acaba amb Two Hours Of Uncertainty. Aquesta beneïda proximitat que és capaç d’acaronar-te. Grande, Tom.

GEMMA RAY – Down Baby Down (Bronzerat Records/Series Aphonos, 2013)

Imatge

El que sempre m’ha agradat de Gemma Ray és la similitud amb una de les meues bandes preferides: Black Box Recorder. L’aire de pel·lícula italiana, el gust a pols a la boca, les guitarres a la Morricone, els aires espessos d’un pub fosc i obtús a primera hora de la tarda…són les sonoritats que es retroben un cop més a Down Baby Down (Bronzerat Records/Series Aphonos, 2013) l’últim disc de la britànica, que tot i sonar cada cop de forma més excepcional, no ha abandonat l’aire amateur de tot el que l’envolta. És un disc on ella toca la guitarra, canta, coreja, acarícia el glockenspiel i besa la melòdica. Tot acompasat per un combo de percussió, organ elèctric, baix i theremin.

Amb aquest llistat d’instruments, i les referències que us he donat al principi, ja sabeu que la línia que separa a Gemma Ray de Broadcast, The Postmarks i altres bandes amigues és molt fina. Una brillant banda sonora per donar la benvinguda a l’estiu.

THE MILK CARTON KIDS – The Ash & Clay (Anti-, 2013)

Un apunt: és possible que d’aquí uns mesos ens trobem a The Milk Carton Kids fins a la sopa. O no. Millor dit, tot el contrari. Tot serà qüestió de temps i casualitats. Pot ser a un espavilat publicista se li acudeix (si no ha passat ja) fer sonar una cançó del duet de Los Angeles en una bonica estampa cafetera, d’aigües minerals o fent-la sonar mentre un automòbil serpenteja la carretera. I llavors, fins la sopa. O no.

I tot és perquè The Milk Carton Kids -a qui vaig descobrir perquè Irene Trudel va enllaçar un parell de cançons genials, una d’ells i l’altra de….Lapland!- sonen clàssic. Que no a “clàssics“. Rememoren i reinterpreten el revival folk dels 70 amb precisió meridiana. Amb la vista posada en direcció a Dylan i Paul Simon. Sobretot, les reminiscències cap a Simon & Garfunkel són més que evidents. Cosa bona, òbviament. El que més m’agrada és que, sense inventar res, sonen clàssic. Si, si, clàssic. Ja m’enteneu. The Ash & Clay (Anti-, 2013) és un disc bonic, d’aquells que, segons el moment, et podria arribar a fer baixar les pulsacions. No té hits evidents, i això és el millor: tot el disc té el sentit magistral de reviure el folk des d’una visió actual. Com deia el meu estimat John Peel: always different, always the same. Gran disco.

Your Records & You: Pepo Márquez

No se que em feia més il·lusió, si recuperar mica en mica la fe per escriure sobre la música que m’apassiona o deixar-vos aquesta nova aportació a una de les habitacions més endreçades de l’A18, és a dir, un nou Your Records & You.

En aquest cas, el protagonista és el grandíssim Pepo Márquez. Ha format part de Garzón, Grande-Marlaska i Buena Esperanza. Ha tret discos increïbles sota el nom de The Secret Society i actualment forma part dels molt interessants Nine Stories (ja tindrem temps per parlar d’ells). Està als comandaments de Gran Derby Records i actualment, està preparant l’assalt amb M A J E S T A D.

I a més, és un apassionat dels discos, de la música, dels qui m’agrada seguir. Té una col·lecció envidiable que difón regularment a través de les piulades de tuiter, a l’igual que els seus esmorzars. En proposar-li participar no va dubtar ni un minut a contestar a les preguntes que li vaig proposar. Qui ha tardat he estat jo en deixar a l’Apartament18 aquesta aportació excel·lent (disculpes). Un autèntic plaer de persona i un fabulós col·leccionista de discos.

Muchísimas gracias por tu participación, Pepo. Un orgullo tenerte en el Apartament18.

2 por Sergio Albert PEQUEÑA

 

(A18) Que artista es tu última obsesión?

(Pepo Márquez) Ahora mismo tengo dos obsesiones que ya duran años: Leonard Cohen y Yoni Wolf, cantante de Why? y cLOUDDEAD. Bueno, y un grupo inglés de hardcore mezclado con metal llamado Heights.

 (A18) Cuales son los últimos discos que has comprado? Recuerdas el primero?

(PM) Los últimos discos que he comprado:

  • Un 7” compartido entre Why? y Cryptacize perteneciente a una serie de singles llamada Unusual Animals (este es el Vol. 4) que saca el sello norteamericano Asthmatic Kitty, donde Why? hacen una versión de As I Went Out One Morning de Bob Dylan que es de morirse.
  • Un triple vinilo en color dorado de The Appleseed Cast, una edición especial que recoge dos discos increíbles: Low Level 1 y Low Level 2.
  • The Future de Bob Dylan que no lo tenía y que es de mis discos favoritos de toda su carrera (especialmente por la canción Waiting For A Miracle). Es de su etapa en el monasterio.

El primer disco que compré con mi dinero fue una cassette: Bad, de Michael Jackson. No sé de dónde saldría el dinero ni cuánto me costó, pero recuerdo comprarla en el Pryca de donde vivía.

La primera cinta que pude decir que era mía fue el Túnel of Love de Bruce Springsteen grabado por la chica que nos cuidaba a mis hermanos y a mí. Por cierto, esa chica ya es una señora, profesora de Derecho en la universidad. La vi no hace mucho.

(A18) Recomienda alguna tienda de discos de visita obligada (de aquí o de allá).

(PM) No puedo evitarlo (y perdón por lo snob que pueda resultar), pero hay una tienda en Nueva York llamada Generation Records especializada en punk, en hardcore y en metal que lleva dándome alegrías desde 1996, desde la primera vez que pisé esa ciudad.

Pero, sin duda, las que me dejaron sin habla (y no creo que existan tres tiendas mejores ni con más material en ningún rincón del mundo) son las tres tiendas Amoeba de Los Ángeles, San Francisco y Berkeley.

(A18) Explícanos cómo fue la vez que compraste la cantidad más ingente de discos

(PM) Fue en un viaje de 3 semanas con Nacho y Javi (compañeros en Gran Derby Records, Nine Stories y demás) por la costa Este de Estados Unidos, en verano de 2010, desde Atlanta hasta Nueva York. Compramos tantos discos que tuvimos que comprar una maleta familiar para llevarlos todos, pagar exceso de equipaje, llevar decenas de vinilos de equipaje de mano… Pero, aunque parezca mentira, si voy solo no compro mucho. Trato de comprar bien, eso sí.

(A18) Cuál ha sido tu mejor/peor experiencia comprando discos?

(PM) La mejor y la peor siempre están marcadas por la persona que me atiende. Últimamente solo compro por Internet, pero hasta en eso es importante. El sello de hip hop alternativo Anticon tiene una atención al cliente que te dan ganas de pedirles matrimonio a todos. Lamentablemente, las peores experiencias siempre han sido en España, por el desconocimiento y/o la desidia de quien me estuviera atendiendo. Se puede no tener ni idea de algo, pero no es de recibo tratar mal a un cliente. Eso me parece una falta de respeto.

(A18) Cómo organizas tu colección de discos?

(PM) Por estilos y dentro de los estilos por orden alfabético teniendo en cuenta el apellido (si es solista). Y dentro del orden alfabético, por orden cronológico. Menos los discos recopilatorios: todavía no he encontrado un orden efectivo para eso.

(A18) Intuyes cuales seran tus nuevas obsesiones musicales (discos, artistas, estilos…)?

(PM) Quitando el próximo disco de Ani Difraco o el que decida sacar Leonard Cohen, no, la verdad. Ahora estoy escuchando mucha música electrónica y, claro, hay cosas que me fascinan. Me gusta mucho el dub y la música jamaicana. Es muy difícil decir qué me va a gustar, pero siempre trato de escuchar muchas cosas diferentes. Estoy convencido de que hay más música buena en el mundo que mala. Lo que pasa que la mala está muy concentrada.

(A18) Cuales son las bandas a las que debemos prestar más atención en 2013?

(PM) Oh, yo soy muy malo para eso. Sin que suene delirante me gustaría recomendar a todos los grupos que sacamos en Gran Derby Records. Habrá muchos discos este año y quiero pensar que son buenos: Nine Stories, Buena Esperanza, etc. Más que prestar atención (que también), a muchos les valdría con recibir un poco de cariño.

I aquí unes quantes fotos de la seva col·lecció particular:

IMG_4625

 

IMG_4626

 

IMG_4627

 

IMG_4628

 

IMG_4629

 

IMG_4630

 

IMG_4631

 

IMG_4632

 

IMG_4633

 

IMG_4634

 

IMG_4635

 

Les fotos de la col·lecció de discos són de Pepo Márquez. La foto de Pepo Márquez és de Sergio Albert. 

LAPLAND – Lapland (Hundred Pockets Records, 2013)

20130610-223048.jpg
Hi ha una sensació que estic patint últimament que no recomano a ningú: tenir ganes d’escriure sobre música i no poder. Aquella sensació extranya, de necessitat vital. No se com expresar-ho millor. Escoltant molts discos que et que et fan vibrar i t’emocionen i que penses que seria una bona manera de tornar a la bella rutina d’escriure sobre discos, de recuperar el temps a l’A18. Però no.

I llavors, un dia, mentre fas un dels actes de fe i reafirmació personal que existeix, o sigui, escoltar la ràdio, et trobes una sessió en directe de Josh Mease, a qui reconec per haver col·laborat amb una de les meves últimes obsessions, Robert Glasper i dones les gràcies a Irene Trudel i tots els sants apòstols per haver sintonitzat el dial adequat en el moment precís. Sota el nom de Lapland (Hundred Pocket records, 2013), el senyor Mease destria un pop de bella factura, mel·lós, amb cors angelicals -quin tòpic, toma ya!- ben cantat i perfectament executat amb una mà plena de singles que brillarien al costat de bandes consagrades. Però el més important està en el fons: un disc que m’ha fet tornar a escriure sobre música. Un disc que ha acabat amb els meus neguits de falta de temps. Una col·lecció de gemmes de pop atemporal, que, com una gerra d’aigua glaçada, ha caigut a sobre meu, m’ha despertat i m’ha empès ha tornar a fer una de les coses que més m’emocionen: escriure sobre música. Beneits Lapland. Beneïda música en majúscules.