ASTRAL WOMB – Astral Womb (Frequency Thriteen Recordings, 2011)

Des del dia que Brian Turner va obrir diversos shows amb Dukkha i Black Vomit, vaig interessar-me pel segell Frequency Thirteen Recordings. I explorant el seu catàleg, és dificil quedar-se amb un sol disc. Així que he decidit que poc a poc aniré desgranant tot el millor que ofereix aquest segell emmarcat en el noise, el rock instrumental, el black metal i, en definitiva, els sons més apocalíptics.

L’última referència que han publicat ha estat l’EP de debut de la banda de Sheffield Astral Womb, publicat al mes de setembre, un compendi de death metal, però influenciat pel rock instrumental dels 90. Sons poderosos que es debaten entre la intensitat màxima d’una bateria portentosa, d’uns riffs de guitarra majèstics i d’unes línies de baix obliqües. Tot això amb una velocitat de creuer que els emparenta amb l’essència del millor grind. Destaco de totes formes, la carència pel rock instrumental dels 90 i dels primers anys del 2000. Com uns Liars jovenets passats una mica de voltes. A descobrir absolutament.

CUTTHROAT CONVENTION – Peeling The Sea (Doubledgescissor records, 2011)

L’altre dia una persona de criteri musical i vivencial que podeu seguir a través dels seus blogs Totem Attitude, Un Gran Follón i a @manelmourning al twitter deia sobre la reunió dels Stones Roses, que ell preferia les bandes amb la sang roja, no pas rosada.

Aquesta és la sensació quan escoltes l’EP de debut de Cutthroat Convention Peeling The Sea (Doubledgescissor records, 2011), una experiència de nihilisme a la Jesus Lizard o Black Flag, però adobat amb l’experimentació sonora del noise i de la maquinària industrial. Música crua i descarada, música amb sang roja com la sang. M’agrada molt aquest debut, aquesta és una de les bandes que caldrà seguir.

SANSYOU – When We Become Ghost (2011)

Una de les meves devocions és John Fahey. I, estirant del terme, tota la música fingerpicking, des del blues dels anys 20 fins a Derek Bailey o Chris Carter. Una sorpresa majúscula trobar-me a la bústia de l’Apartament18 el nou disc de Sansyou, titulat When We Become Ghost (2011). 5 cançons de guitarres atmosfèriques, hereves del dream pop dels 80 (enyorats Cocteau Twins i Durruti Column), però que amaguen una producció cuidadíssima a càrrec de Taylor Deupree (imprescindible per a l’A18) que engloba piano i percussió. Un recorregut fascinant, que es fa curt. Música nostàlgica perfectament executada.

#keepingitpeel

No pot haver-hi millor manera per celebrar el John Peel Day que aquesta: deixar ressenyes de gent que s’ha interessat per l’Apartament18, que s’ha vist reflectit en el gust que aquí es destil·la i per tant, amb el gust per la bona música d’arrel, estil i convicció sense límits. Aquest és el llegat més gran i important que ens va deixar John Peel, aquest open-minded sense que l’A18 practica.

Així que ara us deixaré un seguit de discos i ressenyes de gent que s’ha posat en contacte amb l’A18 els darrers mesos, i ens ha facilitat l’accés al seu treball, a la seva il·lusió, per tal que l’Apartament18 també formi part d’aquest gran catalitzador que és internet i com a mínim, pugui actuar de petit, feliç i convençut aparador de les músiques possibles.

JOHN PEEL DAY 2011

Avui fa 7 anys que John Peel, “the single most important man in the global musical culture” com tan bé el va definir Mary Anne Hobbs, em va deixar el meu esperit musical orfe.

L’Apartament18 és un tribut personal al gran John Peel, la persona que em va ensenyar a entendre que la música va més enllà del fet purament musical, que la música també pot ser una forma de vida allunyada d’escenaris i d’artistes. Avui fa set anys que, endormiscat al llit i escoltant a Josep Martin, vaig sentir com es repetien de manera incessant els riffs de guitarra de “Tennage Kicks” i de com una mala sensació s’apoderava de mi.  En aquell moment, es va acabar escoltar dimarts, dimecres i dijous de 22:00 a 24:00 a Radio 1 de la BBC a la persona més influent de la cultura musical del segle XX. S’acabava gaudir amb la ment oberta de les millors dues hores de música del planeta, s’acavaba el somni de tenir a cau d’orella totes les nits al millor dj de la història.

Avui recordaré a John Peel, la seva figura i el seu mestratge, que són els fonaments d’aquest racó de la xarxa que porta per nom l’Apartament18. Allí on estiguis, alguns encara et trobem a faltar.

John Peel, 1939-2004, DEP

WOLVES IN THE THRONE ROOM – Celestial Lineage (Southern Lord, 2011)

Des de les seves primeres referències (imprescindibles Diadem Of 12 Stars i Black Cascade) que l’A18 sempre va al darrere d’escoltar que és cou a casa de la banda de black metal Wolves In The Throne Room. Havent escoltat nombroses vegades el seu últim disc, Celestial Lineage (Southern Lord, 2011), no em cansaré de repetir-vos que el que ha aconseguit la banda d’Olympia és impressionant: dotar d’una amplitud de mires un context tan estret com és el del black metal. Aquí no hi ha ni noise, ni drone furiós ni dark ambient ni res de tot això. Celestial Lineage és una experiència,un passatge de black metal pur i dur, amb una peculiaritat essencial: cada cop que sonen els temes tenebrosos i ressona la veu visceral de Rick, els temes agafen una amplitud hipnòtica i volàtil que situen el disc en un estrat superior. Directe als T.O.P. de l’any.

RALEIGH MONCRIEF mix @ Altered Zones

Fa temps que vaig deixar de seguir amb devoció les propostes de hip hop futurista de Anticon, que en els seus anys d’esplendor es va convertir en un segell referencial per a mi -xapeta testimonial a la solapa durant molt de temps- i pares d’una de les millors Peel Sessions que es recorden, amb Clouddead, Why? i Themselves pel mig.

Doncs amb una de les últimes converses intenses, per la sempre maleïda escassetat de temps, amb una referència per a l’A18 com Marto, artista i escoltador de música devot, que em va deixar caure el nom de Raleigh Moncrief. Mans a l’obra i després de coneixer-lo i degustar-la a parts iguals, fa uns dies que no para de sonar, com a mínim un cop al dia, aquest mix de 18 minuts que Raleigh ha fet per a la web de Altered Zones. Hip hop, beats a mansalva, pop i electrònica amb el que dura una cançó “normal” d’un bon disc de drone. Val molt la pena.

JULIA HOLTER – Tragedy (Leaving Records, 2011)

Que ningú us enganyi: Tragedy (Leaving Records, 2011) és un disc de pop. Del pop entès en el sentit més ampli, és a dir, d’aquell que juga a entrellaçar melodies oníriques fins arribar a uns extrems de complexitat inusual per a un disc on brilla el folk, l’experimentació de la hypnagogia pop, el classicisme romàntic i fins i tot l’ambient més sedant. Sembla com si Julia Holter, ínclita compositora a la vora d’Ariel Pink o John Maus, amb els quals comparteix col·lectiu, desenvolupi en 8 temes la seva pròpia tragèdia grega. El primer cop que escoltes Goddes Eyes és fàcil la comparació amb Laurie Anderson, però és el tractament del tema qui la emparenta amb muses recents com maria Minerva o Nite Jewel, transformant les cançons amb pols electrònic i molt de soul. Soul blanc, per suposat. Soul dels 80, concretament. Per últim, us destaco Celebration, una oda de 9 minuts a l’alegoria fantàstica, acaramelada, ensucrada, fascinant i dolça al ritme de teclats llunyans i veus angelicals. I tot a ritme de pop. Pop extrany, però, al cap i a la fi, pop del bo.