CAUSA SUI – Pewt’r Sessions 1 i 2 (El Paraiso, 2011)

 

Mira que m’agraden els discos desbocats com aquest, dues parts d’un tot comú de fúria kraut i salvatgisme de guitarra, ritmes fulgurants, arquetípics, implacables, trepidants. Quan la música omple l’Apartament18 d’aquesta manera tan ràpida i intensa, és que alguna cosa passa. I el que passa és això: Causa Sui, un power-trio replet d’armes de destrucció massiva en forma d’instruments musicals.

Les Pewt’r Sessions 1 i 2 (El Paraiso, 2011) són una classe magistral de rock instrumental, ferotge i trascendent. Aquí no hi ha mitges bromes, quan la peça central té una durada de 23 minuts de magma elèctric que vessa perillositat per tots els costats. Algun dia s’han de veure en directe. Com a referències, em recorden moltíssim als The Bad Trips.

PULSE EMITTER – Spiritual Vistas (Expansive, cylindrical habitat modules, 2011)

Vaig escoltar una cançó de Pulse Emitter al programa d’Scott Williams a WFMU (imprescindible, dilluns de 9 a 12 de la nit, hora d’aquí) i, tot i que no aporta gaire novetat als qui ja tenim les orelles entrades a base de drone i experimentació amb ones, si que em va deixar un no-se-què, segurament per la calidesa new age que desprenia la cançó en alguns dels seus passatges. He estat molt de temps al darrere d’aquest Spiritual Vistas (Expansive, cylindrical habitat modules, 2011) però no hi havia manera d’aconseguir-lo. Fins que ara si, ha arribat a les meves mans i per tant, ha pogut omplir tots els buits de l’Apartament18 de l’anomenat cosmo-synth explosion, que representa la música de Daryl Groetsch. 

Per a qui us agrada Popol Vuh, Stars Of The Lid o les coses més addictives de Root Strata o Digitalis, és un disc imperdible. Per a qui agrada de composicions futurístiques amb bitllet d’anada però no de tornada, és un disc imperdible. Per a l’Apartament18, és un disc imperdible.

BALAM ACAB – Wander / Wonder (Tri Angle records, 2011)

Escoltar la música de Balam Acab no es pot fer de qualsevol manera. No es pot fer amb sorolls de fons, o fent altres coses. No es pot escoltar mentre es llegeix. La música de Balam Acab és introspectiva, i necessita de la complicitat de l’oient. Com tantes d’altres, entenc. Però en aquest cas, i per a mi, l’experiència d’escoltar Wander/Wonder (Tri Angle records, 2011) ha de ser una acció purament subjectiva, que permeti introduir-te en aquest torrent d’aigua salada, de llums d’ultratomba, de profunditat…de bellesa insòlita, en definitiva, que és aquest primer disc.

Les veus semblen desterrades del cemetiri més gòtic viatjant al ritme cadent del compàs lent de l’orfebreria electrònica que emana. Ja vaig avançar pel twitter que em semblava com si Boards Of Canada haguessin llogat un estudi a l’Atlàntida, a milers de metres de profunditat sota el mar per exorcitzar els seus dimonis. Enigmàtic, pastoral. La portada representa perfectament la sensació que un experimenta quan s’introdueix i vol tocar amb els dits el magma glitch, amb el cor cansat, de la música de Balam Acab: una llum incessant, a la distància, de la que no se sap si és veritablement el camí correcte a seguir.

Algú va dir que Wander/Wonder era la barreja de Twin Peaks i Burial. No es va quedar curt. Això és música per a les masses, per a les masses invisibles, que les hi ha.

CELER – Menggayakan (Analogpath, 2011)

D’entre la rastrejable relació de gravacions que han anat apareixent dels enyorats Celer, aquesta que ha arribat a les meves mans, titulada Menggayakan (Analogpath, 2011), és un tresor. Originalment en Cdr, s’amaguen diversses composicions de drone gloriós, d’ambient, de gravacions de camp de forma ondulada i per ondular, de talls de veu, d’aplaudiments…tot sota el prisma particular de Celer que remet a aquesta aura de modern classical amb regust agredolç. Tot i que discorre tot a través d’un únic track, aquí teniu la composició completa:

Tracklist:
1 Hatta / Gliding In The Absolute / Circular Square, Exhaust, Anti-American Protest / A Less Representation Of Myself / Masjid Istiqlal / Breathing Effects, And A Lack Of / Mosquito / Feigned Ignorance And Dissimulation / Ultraclimax / The Romance Of Travel / As Eve

GHOSTPOET – Peanut Butter Blues And Melancholy Jam (Brownswood, 2011)

La primera vegada que vaig escoltar a Ghostpoet, una sensació fascinant se’m va apoderar. Un flow que semblava més propi de Mark E. Smith que de qualsevol altre raper. I això em va encantar: un tio que rima i rima, flow lleuger, sobre unes bases que tenen un peu més al post-dubstep ben entès que no pas al hip hop contemporani, que no renuncia a les seves estructures clàssiques però que no està lligat a cap dogma, en un gènere que fa de l’immobilisme bandera.

Peanut Butter Blues And Melancholy Jam (Brownswood, 2011) és tot això i més. Descobert i fitxat pel referencial Gilles Peterson, Ghostpoet entén una altra manera de fer rimes, de cantar amb una desgana considerable per a que, tot i la rellevància, quedi tot intacte. Tinc la mateixa sensació que quan vaig escoltar per primer cop a The Streets. Allò anava en serio. I això té el mateix ample de via…creativitat en estat pur.

A WINGED VICTORY FOR THE SULLEN – A Winged Victory For The Sullen (Kranky, 2011)

Des de què vaig saber de les noves aventures de Adam Wiltzie (un dels dos membres dels seminals i perseguits per l’A18, Stars Of The Lid) juntament amb altres preferits com Peter Broderick o Hildur Gudnadottir, que vaig parar bé les orelles. En quant he tingut l’oportunitat, he posat a prova les vàlvules dels meus altaveus amb aquest meravellós disc de A Winged Victory For The Sullen, titulat de la mateixa manera i editat, com no, per Kranky.

El millor disc de l’any passat per a l’A18 va anar a parar a l’impressionant obra de clàssica moderna de Brian McBride (l’altra meitat de Stars Of The Lid) The Effective Disconnect. Doncs partint de la mateixa arrel, ja us puc dir que el que trobareu al disc de A Winged Victory For The Sullen és bellesa orgànica, clàssica moderna espectral, drone passat pel sedàs de la lentitud i les formes inusuals i una composició dedicada a Mark Linkous que et posa els pèls de punta (Requiem For The Static King Part One).

Un disc que no es pot deixar perdre de vista i que apunta a estar en els llocs de capdavanters en el resum de final d’any.

THE POCKET GODS – Weird Shit-The Life And Times Of A Pocket God (Nub Country Records, 2011)

Quines coses. Com que sóc un “anotador” compulsiu (prenc notes de tot, el que escolto, llegeixo, veig, miro o sento) recordo l’instant en què, boli en mà i sonant a una bona dosi de volum el programa de Mark Whitby per a Dandelion Radio, vaig anotar a la llibreta el nom de The Pocket Gods. Vaig escoltar una cançó d’ells i immediatament vaig apuntar el seu nom al meu bloc de notes. Era Perfect Blue. Era Perfect Blue.

Fa uns dies obro el correu de l’Apartament18, i quina és la meva sorpresa, un mail de Mark Lee. A primera vista, podria pensar en què algú situat al sudest asiàtic m’intentava convèncer de què m’havien tocat no-se-quants milions de lliures en un joc de loteria. O que m’intentava vendre metanfetamines a bon preu. O viagra vietnamita.

Doncs no. Mark Lee és el líder de Pockets Gods. Havia conegut l’Apartament18, li havia entusiasmat (tot i dir que no entenia res) i em demanava si podia escriure alguna cosa sobre l’últim disc de la seva banda, els Pocket Gods, ja que havien tret un recopilatori, titulat Weird Shit-The Life And Times Of A Pocket God (Nub Country records, 2011) que servirà per a acompanyar el llibre autobiogràfic que ell mateix ha escrit sobre el moviment lo-fi. No us podeu imaginar el que em va passar pel cap. O si. Joder, los putos Pocket Gods van ser una de les bandes a les que John Peel, en els seus últims dies, havia donat recolzament i que fins i tot va deixar anotats a la seva autobiografia inacabada. Ara si que no us podeu imaginar el que em passa pel cap.

Una banda que sona a Comet Gain, a The Fall, a Subway Sect…necessiteu més? Tota la tradició de l’indie, guitarres i melodies que et fan posar la pell de gallina, lletres dels problemes corrents, dup-dup-dups, la-la-las i  oh-oh-ohs….en serio, que necessiteu més?

Si l’any passat van ser The War Crimes qui van posar la BSO de l’Apartament18 amb la increible “Stillness Beckons”, avui ja puc anunciar que “Perfect Blue” és la BSO de l’Apartament18 per aquest 2011.

Gratitud màxima.

TALVIHORROS – Descent Into Delta (Hibernate Records, 2011)

Portava uns dies amb la mosca detràs l’orella perquè l’últim disc de Noveller, el fantàstic Glacial Glow, no acabava de deixar-me del tot satisfet d’aquest aliment format a base de repeticions d’acords, melodies ondulades, distorsions, veus pregravades i percussions del més enllà. Però quina ha estat la meva sorpresa que, a l’obrir les portes de l’Apartament18 un amabilíssim Talvihorros (aka Ben Chatwin), havia vingut a saciar els nostres desitjos: ens ha deixat el seu últim disc, que veurà la llum el dia 26 d’agost, i que porta per títol Descent Into Delta (Hibernate records, 2011). Un magma de guitarres tremoloses i delirants a parts iguals, melodies que s’apropen als estats d’ànim més convulsos, detalls orgànics en forma de viola, de percussió improvitzada, de sintetitzador. Tot un tractat d’ambient i drone tenebrós i tormentós, que supura bellesa pels quatre costats. Talvihorros concreta en aquest Descent Into Delta les millors formes del gènere, tan pel que fa als aspectes estructurals com a les sensacions que crea i escampa. Un dels discos de l’any del gènere per a l’Apartament18. 

<<Talvihorros concrete in “Descent Into Delta” the best ways of genre, so with regard to structural aspects to the sensations it creates and spreads. One of the best guitar-drone albums of the year so far>>  Apartament18