THE CONGOS – Heart Of The Congos (Blood And Fire, 1977)

Si hi ha un disc que em sembla el paradigma de tot el que estic escoltant últimament, us puc assegurar que és aquest Heart Of The Congos de The Congos. Molt probablement la millor producció del mestre Lee ‘Scratch’ Perry, és una font d’inspiració que, 35 anys després, encara és 100% exprimible. Un exemple: acabo de treure l’agulla de l’excel·lent segon disc de Julia Holter, Ekstasis, i a la meva ment la primera impressió és el Heart Of The Congos. Extrany? Hi torno. Ara el torn per a una recopil·lació de Basic Channel, i en acabar els 90 minuts intensos de dub techno letàrgic, a la ment els The Congos. Ducktails? Increïble.

Tinc la sensació que aquest disc encara avui en dia té una capacitat d’inundació brutal. És 100% efectiu i vigent. Proclames d’amor i llibertat, sobre el falsetto gloriós de Cedric Myton i el joc vocal complemetari amb el seu partner Ashanti Johnson. Quina és la sensació que deixa avui dia escoltar Congoman? i Can’t Come In?

Un disc del que no val la pena escriure sobre el que fou sinó sobre el que representa actualment. I us asseguro que és un disc que encara avui, és actual i referencial. De Hyperdub a 100%Silk, de Basic Channel a Demdike Stare, de Julia Holter a Sun Araw. Un denominador comú: The Heart Of The Congos.

BRIAN HARNETTY & BONNIE ‘PRINCE’ BILLY – Silent City (Atavistic records, 2009)

Recordo estar enganxadíssim a aquest disc, que compartia quasi a diari amb el ‘Dolores’ dels meus estimats Bohren And Der Club Of Gore. Del viatge a Barcelona que he fet aquesta setmana, m’he emportat una gran sorpresa al trobar una còpia americana (la publicada per Atavistic records) quasi bé a preu de saldo. I la il·lusió quan el vaig veure va ser màxima, perquè el recordava amb devoció.

Si ja tot el que toca Brian Harnetty llueix com l’or, aquesta col·laboració amb el singer-songwriter, multiband-man més important del final de la passada dècada, Bonnie ‘Prince’ Billy, és un autèntica joia. Silent City (Atavistic records, 2009) de Brian Harnetty feat. Bonnie Prince Billy, recorre els carrers del folk, del jazz, i de l’experimentació, de gravacions de camp i de paraules, en una espècie de viatge que comença pràcticament del no-res i acaba atrevessant un desert de sons i melodies contemplatives i complexes. La veu inconfundible del cantautor només apareix en 4 temes, tot el demés transcorre per paisatges corrents musicats amb calma i armonia, tocant amb la punta dels dits el blues, el folk i la parsimònia menys complexa del jazz. Un disc marcat per una secció de percussió i un piano impressionant que ajusta el combo fins aconseguir el seu objectiu: semblar que al llarg dels 47 minuts que dura el disc hagis recorregut un centenar de quilòmetres per carreteres variades.

Un disc que ja forma part de l’A18. Bona notícia.

MEDICINE HEAD – New Bottles Old Medicine (Dandelion, 1970)

La cadència d’aquest disc em té atrapat. I el seu blues de sang i fetge, racional, primitiu, estoic…em regira per dintre. El que avui en dia li demanem a una banda, tot concentrat. Des de la letargia d’un duo que no portava pressa, que s’havia aprés molt bé la lliçó de la música negra que intentaven imitar els blancs, Medicine Head (coneguts per ser els primers en veure el revers fosc de la lluna, abans que els Pink Floyd) concentren en aquest New Bottles Old Medicine (Dandelion, 1970) tot un imaginari lisègic de blues, de folk i de pop creant les embastides que, 20 anys després, es tornarien murs sobre els quals s’edificarien gèneres com l’slowcore. Un disc nu, cru, d’arrels que segurament no li són pròpies, ja que és un disc que beu de la font d’inspiració d’altres époques, d’altres géneres als que intenta imitar. Vist en perspectiva, ara, escoltar aquest disc és una experiència total per la delicadesa, per la manca de pretensions, per la puresa de les cançons. Magistral, 40 anys després.

LIGHTSHIPS – Electric Cables (Domino, 2012)

Imagineu que esteu en una habitació. El llum apagat i ben asseguts al sofà. Click. I comencen a sonar les primeres notes de Two Lines. I de cop i volta, recordes la primera vegada que vas veure a Teenage Fanclub en directe (1998), deixant-te la vida, perdent la veu, saltant per poder tocar el cel, per poder tocar en primera persona el somni d’Sparky. I ara?

La música continua sonant. De la mateixa manera. I el temps passa, i el pop és atemporal (i Teenage Fanclub eterns). I Gerard Love. Si, el mateix de Ain’t That Enough, I Need Direction, Empty Space, Hang On, Radio i, com no, Sparky’s Dream. L’escocès, amb l’ajuda dels col·legues de sempre -o sigui, des dels mateixos TF fins a Belle & Sebastian, Pastels o International Airport- es treu de la màniga un disc de pop preciós, d’aquell al que ens té acostumats després de tants anys. Es que penseu que podria ser d”una manera diferent?

Sota l’àlias de Lightships, en aquest Electric Cables (Domino, 2012), Love escriu promeses, més que cançons, de ritmes juganers i cadències de seda amb el pop de tota la vida. Un passeig per l’andana del pop de melodies que ericen la pell i emocionen. Aquell que m’agrada.

Ell encara continua buscant el seu somni d’Sparky. I gràcies a això, nosaltres som immensament feliços.

GOOD NIGHT & GOOD MORNING – Narrowing Type (Own Records, 2012)

Discos que t’atrapen en el moment més esperat. Si, aquells moments en què les obsessions musicals estan perfectament predeterminades, aquelles que ocupen hores i hores i, com a mi m’agrada dir, també els racons de l’A18. En un moment en què l’obsessió, per una banda, per My Bloody Valentine és creixent, per la distorsió i les llampades de feedback salvatge, pel pop entès com la deconstrucció total de la melodia; per altra part, per l’slowcore, aquella estil que als 90 i encara ara és capaç d’emocionar amb lentitud i puntades sagnants de guitarres incandescents; i per últim, pel drone de tintada més paisatgista, bucòlic i emocionant. Doncs, plas!

Arriba un correu a la bústia de l’Apartament18 dels amics del segell Own Records amb un disc que em deixa blanc, aterrat: tot el que estava esperant, tot el que estava escoltant, totes les meves obsessions recents en un disc. El disc de debut de Good Night & Good Morning, titulat Narrowing Type (Own Records, 2012) té tot allò i més, i millor. Feedback, sang, puresa. 1 disc en 5 anys, i masteritzat a casa del mestre Taylor Deupree. Em sembla que no queda res més a dir quan, de sobte, totes les meves obsessions es veuen resoltes. La quadratura del cercle. Impressionant.

FREEFORM OR DEATH, a documentary about WFMU

FREEFORM OR DEATH, a documentary about WFMU

Ja se sap que venen maldades (per a uns més que per a uns altres)  i la meva emissora preferida de ràdio, WFMU, tampoc se salva de la crema. Així que us deixo el documental que s’està preparant sobre l’esforç de Ken Freedman, mànager i líder de l’emissora, per tal d’evitar el colapse. Un projecte kickstarter, per tant, podeu col·laborar de forma econòmica. Més detalls:

YOUR SUPPORT

Bring FREEFORM OR DEATH to life! Help us share the intimate story of New Jersey’s WFMU, the world’s longest-running freeform radio station, and one man’s attempt to keep it independent and alive in the face of a recession, the persistent threat of commercial media, and the challenges that come with keeping a rebellious group of outsiders together.

Much like the WFMU philosophy, FREEFORM OR DEATH is a project built upon passion and preservation. In the past, WFMU has consistently rejected any type of direct backing from governmental institutions or for-profit corporations. Most of the disk jockeys are unpaid volunteers, driven by DIY spirit to create authentic, spontaneous radio. WFMU is radio made for the people, by the people, and FREEFORM OR DEATH functions in the same vein. We are committed to making a film about independent media on our own terms, and we need your help accomplishing this.

YOUR SUPPORT WILL HELP US SHARE THIS SPECIAL STORY…

FREEFORM OR DEATH will predominately be made up of verité scenes grounded in the personal story of Ken Freedman, as well as interviews with the vibrant characters that make up the WFMU family. Additionally, there will be sequences of in-studio performances by musicians like The New Pornographers, Robin Hitchcock, Sonic Youth, Yo La Tengo, Joanna Newsom and many others.

Funds raised through Kickstarter will be directed towards completing the film. The funds will support all facets of the post-production process, most importantly, editing.

AGAIN, PLEASE HELP US BRING FREEFORM OR DEATH TO LIFE!

Remember, if we don’t reach our goal, we receive nothing. Any contribution will be fully appreciated. And, of course, all contributions will be rewarded!

LIKE us on Facebook: http://www.facebook.com/pages/Freeform-or-Death/241094825991103

FOLLOW us on Twitter: https://twitter.com/#!/wfmuthemovie

THANK YOU!

COL·LABORACIÓ A TERRES RARES

Imatge

Terres Rares és el nom d’un programa de ràdio que s’emet tots els diumenges per la nit a les 21 h a Ràdio Tortosa. El condueix un bon amic de l’A18, Marto, que em va demanar si volia col·laborar amb una cançó per a cada programa. Així que des del mes de març passat, Terres Rares inunda les ones amb propostes eclèctiques i delicades, delirants i hipnòtiques, estimulants i sobretot, allunyat del dogma radiofònic, i al qual, l’Apartament18 aporta el seu petit gra d’arena.

A continuació us deixo les aportacions que he anat fent i que, a partir d’ara, us aniré deixant setmanalment aquí (i aprofitar per recordar-vos que programes com Terres Rares són únics):

GREGORY ISAACS “Never Be Ungrateful/Dub” (Trojan Box Set: 12″, 2003 (orig. 1984))
Un roots reggae passat pel sedàs del discomix, amb una de les veus (ja apagades) més soul de Kingston, Gregory Isaacs. A l’igual que John Holt, Alton Ellis o Horace Andy, Isaacs supura ànima.‘Vull que em prometis, que mai seràs ingrat’ són les paraules que resa en aquesta cançó. La primera versió, de l’any 1984, la va cantar junt amb un altre dels preferits de l’Apartament18, Dennis Brown, al disc “Two Bad Superstars”. Però ara, ben entrats en els 70′, calia que aquesta cançó es pugues ballar. I vaja si ho va aconseguir.
LISTENING MIRROR “The Organist” (Resting In Aspic, Hibernate Records, 2012)
Sense cap tipus de dubte, un dels discos que millor representa el drone de textures volàtils, fràgils, aquell que veu de les mateixes fons d’inspiració de Grouper o de la Julianna Barwick més excelsa. The Organist és una oda d’11 minuts que flueix com un riu per aigües tranquil·lament gèlides, remotes, infinites. Un viatge poderós del que se’n surt amb ganes de mes. Teniu la ressenya del disc a l’Apartament18
ROBERT WYATT “Free Will And Testament” (Shleep, Thirsty Ear Recordings, 1997)
Molt probablement Robert Wyatt ha estat i és una de les figures més influents de la música que no és fàcil. L’estil tant si val, pop, folk o electrònica. Després de ser el far de Canterbury com a bateria de Soft Machine, Robert Wyatt s’ha dedicat en solitari a trencar els cors i a desfer promeses. Del jazz psicodèlic de la banda motriu a eriçar-te els pèls només amb el seu inconfundible falsetto. Perpretat entre una cadira de rodes i una bateria simple, Wyatt emociona tocant i cantant, embolcallant melodies en discos superbs com the End Of An Ear, Rock Bottom, Dondestan, Shleep, Cuckooland o Comicopera. I quan no, gravant per a altres. I quan no, tocant per a la seva dona a la cuina de casa. De forma íntima, Robert Wyatt ha sabut tocar la fibra, ha arribat a explorar i tocar el moll de l’ós de la sensibilitat feta música. Un dels grans que perdura. Imprescindible i magnífic.
HEY MOTHER DEATH “You Left me” (Hey Mother Earth EP, Pigeon Row records, 2012)
Xiuxiuejos en francès i en anglès. Ritmes sedants, jazz. Puntejos de guitarra cercant una via de sortida. Teclats meravellosos que assumeixen la responsabilitat, dub. El duo Hey Mother Earth juga a això i a molt més. Foscor, boira, llum tènue. Una perfecta sintonia que es podria anar allargant durant hores, mentre encara fa falta una bona estona per què torni a sortir el sol.
ROBAG WRÜHME “Donnerkuppel” (Donnerkuppel EP, Kompakt, 2012)
Ritmes techno de traçada alemanya amb la vista posada al Mediterrani. 4×4 banyat per melodies sintètiques de la mà de Robag Wrühme, un dels djs que no va capgirar l’electrònica. Però el seu gust i artesania per tenyir la millor melodia, aquesta llum que entra per les escletxes de la finestra mal tancada, fan que Donnerkuppel tingui tots els trets característics del bon techno post-Border Community.
INFERNÖH “Strida For Vada” (autoedited, 2011)
Serà la latitud? Els nòrdics saben com moure’t les neurones a cop de pedra. I quan no tenen pedres ni cascs de vikings, tenen el black metal. I aquesta és una de les millors expressions. Sense arribar al thrash o al death, Infernöh fan seua la força del black metal, de la història noruega, de la llegenda i dels riffs de guitarra poderosos.
Aquí us deixo l’enllaç al seu facebook -> https://www.facebook.com/TerresRares
El seu mixcloud, on podeu trobar tots els programes -> http://www.mixcloud.com/TerresRares/
Terres Rares és música per descobrir. Accepta suggeriments a trrsrrs@gmail.com

THORN

I que millor per estrenar la nova decoració i essència que anunciar-vos la sortida del fanzine THORN, ideat per Luis Imperiale i pel bon amic de l’A18, Miqui Puig.

Com tot el que toca aquest senyor és canela fina, no cal que us digui que és d’obligada adquisició. Com a detall, només us diré en veu baixa que he col·laborat a THORN amb un petit article sobre la banda londinenca Amor De Días.

Aquí va la relació d’articles:

– Thorn (for Tracey) por Eduardo Izquierdo

– Mi escena Punk de Los Angeles / Luis Imperiale pregunta a Guillermo Farré

– Amor de días por Miguel Alonso

– El boxeador enamorado por Jordi Guinart Silvestre

– E-330. Más punk que Orbital, que Rancid y que tú por Hector Blanco

– Línia Verda por Carol Badillo

– Ultramarinos por Pablo Poveda ilustración: Aida Mas

– Velocidad por Pablo Rivero

– Mi primer Clan por Miqui Puig

– El último baile de Barcelona por Miqui Otero

– Armadillos 1987 por Kiko Amat

El preu de THORN és de 2,5€ i n’hi ha 99. Això ja sabeu el que vol dir. Per demanar-lo, podeu escriure a thornfanzine@gmail.com

Agraït a Miqui per confiar en l’A18!

Actualitzo!: Unes fotografies inside THORN de l’amic Marto.

I aquí l’article sobre Amor de Días amb el que he col·laborat:

No ha quedat malament, no?

Després d’alguns mesos sense poder actualitzar el blog, he decidit que necessitava un canvi. De fet en són dos, perquè n’hi ha un de més costos que gràcies al meus amics de Pixeldreams poc a poc l’anirem transforment en realitat. Però l’altre era redissenyar l’Apartament18, fer-lo més personal, intentant que sigui cada cop més senzill i agradable. En definitiva, més acollidor.

Els discos es van amontonant, a l’igual que les idees, i la gent que m’ha enviat mixtapes i coses vàries, de ben segur, impacientant. Així que sorry for the delay, guys….I’m back home!

No ha quedat malament, no?