JA HA COMENÇAT CAN TUYUS!

Imatge

Les tardes de l’estiu sempre són diferents. El ritme té un tempo més dilatat i les coordenades que hom es marca sempre tenen la tendència a variar, a moure’s imperceptiblement. Però les tardes de calor xafogosa i d’aiguats pre-tardorals ja tenen millor companyia.

Ha començat el programa de ràdio de l’amic Miqui Puig, Can Tuyus (coneguda altrament com Bodega Tuyus) a Ràdio Granollers i per a tot el país a través de les ones de Com Radio. Com que això de les ones ja fa uns anys que ho vaig perdre (per a quan un revivalisme hertzià? Seran les ones hertzianes el nou lo-fi?) us deixo l’enllaç (aquí) en què de dilluns a divendres de 16 a 19 hores de la tarda podreu passar i assaborir tot el s’ofereix a Can Tuyus: converses sobre literatura i política, entre d’altres temes que no poden faltar en una bona Bodega, i tot amerat i ensamblat amb una selecció musical exquisida, la que ja ens té acostumats des de fa molts anys.

Llarga vida a la ràdio clàssica i elegant.

DISCLOSURE – The Face EP (Greco-Roman Ltd., 2012)

No podia deixar l’oportunitat de ressenyar aquest meravellós EP, ja ho deia ahir al twitter. Allí on la profunditat del deep house encara es troba amb l’olor a ferro cremat del suburbà londinenc i on els paths del post-dubstep encara llueixen ànima, hi ha situat aquest The Face EP (Greco-Roman Ltd., 2012) del duo Disclosure. 4 cançons més grans que l’astre rei que s’han tret de la màniga aquests dos germans i per les quals molts dels abanderats de l’escena (a que si, Joy Orbison?), matarien, sobretot, per les  meravelloses veus que embolcallen unes composicions que van des del més profund deep house (la increïble What’s In Your Head són quasi 5 minuts de deep house totalment excitant, així com Lividup), al post-dubstep més ballable (penso en Boiling i Control). I això que només tenen un parell o tres de EP’s. I 20 anys. El que està per venir, no ho sap ningú. Ànim.

ERIC COPELAND – Flushing Meats 7” (Calico Corp., 2012)

Una segona referència de Calico Corp. que em porta com un boig aquests últims dies. Es tracta del nou 7” de Eric Copeland, anomenat Flushing Meats (Calico Cortp., 2012), cervell, i mai millor dit, per l’essència cerebral que destil·la cada composició de Copeland, enfront de qualsevol dels seus mútltiples projectes i col·laboracions; dels seminals Black Dice, que es despenja ara en una aiguabarreig de samples i tribalisme percutor marca de la casa, amb aquesta cadència tan psych que tenen la majoria de les empremtes que va deixant aquest petit gran geni arreu. Single masteritzat per Pete Swanson. Sobren les paraules.

U.S. GIRLS – The Island Song 7” (Calico Corp., 2011)

Pop fosc dels 80 amb veu d’àngel cavernari. Megan Remy és l’alquimista del pop enfosquit i d’ambients enrarits que s’amaga al darrere de U.S. Girls, quintaessència d’un R&B més proper a la densitat d’una batcova que a les llums de neó. Aquest The Island Song (Calico Corp., 2011) és un 7” com els d’abans, 2 temes per cara,  senzillament pertorbants i emocionants, a ritme de sintetitzadors enlluernats per la densitat d’un pop hereu d’altres èpoques. Exquísidament fosc. Per tant, exquísit.

ARMISTICE – EP (Dare to Care, 2011 reed. Discos de Kirlian, 2012)

La música té això. Un fet inexplicable. Però vaig a intentar-ho. A veure…en què pensarieu si algú afirma que hi ha música que et fa sentir com si estiguessis enamorat? Si, si, els moments aquells de les papallones a la ventrada i tot això. El mateix sentiment quen tens aquelles ganes irrefenables de tornar a veure-li la llum de la cara i de comprovar que els minuts són dies i les hores, anys, quan no està prop. Amor, en diuen. Hi ha discos que són fets plens d’amor. Discos que supuren amor pels quatre costats (o millor dit, per cada un dels seus solcs vinilítics) i discos que només funcionen si estàs prèviament enamorat. Però és extrany trobar un disc que et faci sentir enamorat. I això és el que més m’agrada d’aquest EP (Dare To Care, 2011 reed. Discos de Kirlian, 2012) d’Armistice, el duet format per Beautrice Martin i Jay Malinowski, amb l’acompanyament instrumental de Mariachi El Bronx. En definitiva, no és res més que pop de molts quilats, pot ser una mica manllevat per l’èxit de parelles com She & Him o Jenny & Johnny. Però la calidesa del so que desprèn és de la mateixa tonalitat que el color d’una posta de sol, i si això no és amor, que baixin a veure-ho. Cal destacar l’acompanyament d’una banda majúscula a l’instrumental com Mariachi El Bronx, capaços per una banda d’eriçar-te la pell emulant el so del rock fronterer  i de situar-te amb la mateixa facilitat a un vell cafè de Harlem.

Una passada, tot plegat. Vaig fer un tuit l’altre dia que deia que estava enamorat d’un 7” i que era una aberració no compartir-lo. I no comprar-lo. Un referència d’altura (més) dels amics de Discos de Kirlian.

HERVÉ MOIRE – Mirage de Loire (Aposiopèse, 2012)

Gravat entre els anys 2008 i 2009, aquest Mirage de Loire (Aposiopèse, 2012) de Hervé Moire és un discurs sonor de 23 minuts, gravat a tocar de Nantes, en un paratge salvatge, on l’únic que hi ha registrats són els sons de la natura. Ambient que captura l’instant, mil·limètricament processat. Quan escolto aquesta peça de soundscape music, no puc deixar de pensar en Jeffrey Davidson i el seu seminal programa Shrunken Planet per a WFMU i el plaer que pot arribar a sentir en deixar correr lliurement aquest tema per les ones de la ràdio a les 6 del matí. Quin despertar. No es pot demanar més. Fantàstica peça per tancar les nits i obrir els dies.

OLAN MILL – Paths (Facture Records, 2012)

Un dels meus segells preferits dels últims temps, Facture Records, no només edita preciositats limitadíssimes de gust excepcional, sinó que també edita la millor música propera al neo-classical que s’està fent actualment. Per a un fan absolut de tot el que toquen Adam Wiltzie i Brian McBride, pares moderns del tema, trobar-te amb aquest Paths (Facture records, 2012) de Olan Mill és un manantial de puresa i de bon gust per la música més delicada, aquella dels crescendos infinits. El duo format per Alex Smalley i Svitlana Samoylenko encara d’una forma més seriosa i introspectiva tot allò que ja varen mostrar en Pine (Serein, 2010) i ara, de manera més recomfortant, s’endinsen en un miratge de música clàssica tensionada fins als extrems més foscos, passejant-se en els carrers foscos i humits on ja fa temps es van instal·lar unes hordes canadenques exemplars sota el baptisme de Constellation.

Tot i que s’ha de reconèixer la influència de bandes com Stars Of The Lid o els germans d’aquestos, The Dead Texan, Olan Mill giren envers la incomoditat dels instruments clàssics com el violí, deslligant-se, en certa manera, del piano iniciàtic. No m’agradaria parlar d’un disc èpic, però si d’un disc emotiu i càlid, amb un rerefons de turbulència latent a punt d’exclatar. Neo-classical? Neo-Clímax.

LINEAR BELLS – An Island (Zeon Light Tapes, 2012)

Els que visiteu amb assiduïtat l’Apartament18 ja sabeu de la meues dèries i obsessions vàries, que poc a poc (malauradament per manca del temps necessari, no de les ganes sobreeixides) us vaig desgranant moltes vegades en forma de disc. Aquesta setmana he tornat a treure la pols als discs de Charlemagne Palestine, banda sonora que m’ha estat acompanyant quasi bé al llarg de tots els matins. Això m’ha portat a recuperar un disc que en el seu dia (sobre el mes d’abril passat) va ocupar un dels llocs destacats de l’A18 en quant a gravacions d’ambient. El disc en qüestió cada cop que sona al reproductor de l’A18 guanya i molt. I si tot això, a més coincideix en una setmana de drone compulsiu via CP, trobar-li el gust a un disc d’ambient com aquest que us deixo aquí acaba per relligar-ho de la millor manera possible.

El disc en qüestió és An Island (Zeon Light Tapes, 2012) de Linear Bells, projecte unipersonal de David Teboul, inspirat íntegrament en un viatge a les illes Chausey. Un disc fet a mida de composicions ambient conduïdes per un piano meravellós (ull els fans de Nils Frahm, Eluvium i similars) i per guitarres sintetitzades que estiren l’ambient fins fondre’l per a convertir-lo en un prisma allargat de drone embolcallat per minimalistes gravacions de camp, en forma de discursos inintel·ligibles o sons propis de la natura. I potser sigui aquesta cadència tan orgànica del principi del disc que fa que t’atrapi quasi bé de manera irresponsable i t’acabi soltant al mig de l’espai en un punt de no retorn. És un d’aquests discs que a mi m’agrada classificar com a trip: amb un principi i un final, un discurs de música preciosista que busca l’emoció per sobre dels condimentats tècnics d’altres factories. Un disc d’ambient modern, amb aquell regust clàssic tan intens. Una preciositat de disc.