PATES TAPES (streaming music from vinyl, to you, to tape)

Estic enganxadíssim a n’aquesta pàgina web: PATES TAPES. Rebuscant històries sobre la vida i obra de John Peel, i via les seves sessions mítiques a la BBC Radio 1, vaig arrivar a conèixer la pàgina de Charles Pates. La qüestió és d’una simplicitat admirable: només hi ha una pàgina on passen les coses. Per a què necessites més, si al cap i a la fi, és una pàgina de música? Suposo que això és un dels molts motius pels quals la van designar l’any passat ‘The Most Important Music Website‘. Per això i per tot el que inclou, que és un treball fenomenal i de veritable passió per la música.

La història és la següent: Pates Tapes és un conjunt de cintes de cassette virtuals que abasten infinitats de temàtiques, organitzades d’una manera molt curiosa: ‘John Peel Sessions: Joy Division Et Al’, ‘Africa: Juju Soukous Afro Beats’, ‘Easy: Slower Pop Salon Mix’, ‘Caribbean: Reggae Dub Ska Soca’, ‘Hits: Top Ten Nostalgia Quiz Tunes’, ‘Jazz: Swing Bebop Beat’, ‘Rhythm N Blues: Soul Stax Motown’, ‘Pop Salon: Drum Guitars And Friends’, ‘World: Global Mixes’, ‘Sunset: Instrumental Muscle Relaxer’ i ‘Cafe: Music To Dine Talk And Read By’.

I a partir d’aquí, en cada una d’elles hi ha desenes de mixes amb una durada màxima de 45 minuts, amb títols i temàtiques diferents, que pots triar segons el teu estat d’ànim. És a dir: esculls la cinta, tries el tema que vols i la reprodueixes en streaming. Per exemple, dintre de la cinta Pop Salon, hi ha una selecció anomenada La Nuit que està formada per un mix que inclou a, entre d’altres, Nightmare On Wax, Gus Gus, Hefner, Lamb o William Orbit (que és la que estic escoltant mentre escric aquesta ressenya). Totes les sessions estan cuidadíssimes i amb un criteri excel·lent, majúscul. Et pots passar hores buscant i rebuscant. I escoltant. A mi ja m’ha passat i, de veritat, és impressionant.

Pates Tapes – Streaming music from Vinyl, to you, to tape – Hundreds of hours of music, just click and play.

Fan Absolut.

WHITE LUNG – Sorry (self-edited, 2012)

Un dia rememant per cubetes digitals inabarcables, buscant un bri de foscor via alguna banda hardcore o grind, em vaig trobar de morros amb aquesta meravella adrenalítica: Sorry (self-edited, 2012) de White Lung. Una banda de punk hardcore de Canadà que sona fantàsticament bé, amb una força sobrenatural, velocitat de creuer i cara d’Stooges. I el millor: veus femenines. I ja sabeu que sigue pop, soul, screamo o hardcore, una veu de dona sempre és millor. Ara fa uns dies que he tornat de manera recurrent a n’aquest disc, com a aperitiu de coses més denses com OM o Earthless. I cada cop que l’escolto m’agrada més. Japandroids molen i guanyaran lligues, però White Lung seran dels que sortiran per la porta del darrere a cops. Com nosaltres.

DAMN ROBOT! – Jasurp (Hawk Moon Records, 2012)

Hi ha coses que són curioses: parlant amb un amic d’una de les bandes referncials de l’A18, Tarentel, i de cop, en aquell instant, rebre la llista de correu dels amics de Hawk Moon records anuncian la publicació d’aquest Jasurp (Hawk Moon records, 2012) de Damn Robot!. La banda és el duo de germans format per un conegut d’aquest blog, Tom Honey, la persona que hi ha al darrere d’una de les bandes d’ambient i drone de guitarres més estimulants d’aquest any, anomenda Good Weather For An Airstrike (que ja he ressenyat aquí) i el seu germà Rob, acompanyats a les veus per Jamie Brett i Alex Fawcett. La veritat és que ha estat escoltar el disc que quedar-me emocionat, amb ganes de més. Jasurp evoca tot allò bo que ens va dur el post-rock de tall més clàssic, aquell influenciat per seminals com Slint o Codeine. Instrumentals ben aconseguits que em recorden en els moments més templats a The Alps, una de les enèsimes bandes de Jefre Cantu-Ledesma, líder espiritual de l’A18, però amb cançons que evoquen paisatges quasi ambient, on les veus juguen un paper important, perquè doten a tot el conjunt d’una essència, d’un cos, que el fa molt especial.

Venint d’on vénen i amb les seves referències, sempre hi ha lloc per a l’experimentació sonora (Play The Banjo, Steve-O) però el que m’agrada és que no perden mai de vista el concepte de cançó i això sempre ha estat un fet que m’ha agradat de les bandes de post-rock que juguen en la lliga més, per dir-ho d’alguna manera, orgànica. Un disc excel·lent que no para de sonar al reproductor de l’A18.

HEY MOTHER DEATH – S/T EP (Pigeon Row records, 2012)

En època d’hivern tinc el gust de participar com a col·laborador habitual a l’excel·lent programa de ràdio Terres Rares (@trrsrrs) del meu amic Carlos Martorell (@martop). Ell em va proposar de participar amb una cançó cada setmana i així ho vaig fer (i així us ho vaig explicar en una entrada). Una cançó de la temporada passada va ser You Left Me de les fantàstiques Hey Mother Death. Aquest duo de noies, amb només un EP de 3 cançons anomenat de la mateixa manera, Hey Mother Death EP (Pigeon Row records, 2012) em va captivar de tal manera que es va convertir en la capçalera de moltes tardes de primavera de l’A18. Jocs vocals entre el francès i l’anglès obrint-se pas a base d’spoken word, guitarres i melodies de jazz minimalista que evoquen locals voyeurs plens d’un fum intens de tabac…i calma, molta calma. Black Monday, la segona de l’EP, s’allarga fins als 8 minuts d’experimetació situacionista d’arpeggios i notes de piano solitàries. Per últim, Desert of Trees and Water, seguint l’estela de les dues composicions anteriors, amb un aire més doom que l’eleva fins a l’infinit. I ara fa uns dies que he tornat a recuperar l’EP i no podia deixar l’oportunitat de recomanar-lo. Música d’hivern en plena onada de calor.

HAKOBUNE – All The Other Hearts I Knew (Rural Colours records, 2012)

Hakobune, l’invent a base de capes de drone i sons de guitarra processats fins l’extenuació de Takahiro Yorifuji, té desenes de gravacions que fan que seguir el seu rastre sigui d’aquelles missions més impossibles. Aquest All The Others Hearts I Knew (Rural Colours records, 2012) és un balsam en forma d’ambient hereu de Brian Eno i Stars Of The Lid (sense la cadència tonal d’aquests últims) però amb una sensibilitat extrema. Música hetèria que quasi bé es pot tocar amb els dits, que escoltada adequadament sents com circula al teu voltant. Sembla com si estés gravada en una església barroca i com si mil instruments fessin rebotar el seu so entre parets altes i vidrieres de colors. Ho he de confessar: estic enganxadíssim a aquest disc. Hakobune, on l’ambient pren forma de dona.

A18 HOME RECORDING#4: Bath Trip (agost 2012)

La primera Home Recording de l’Apartament18 del 2012 ja està aquí, i és la número 4, en la que abandono el concepte de podcast per centar-me en aquest altre nom, ja que s’adiu més a la realitat d’aquestes sessions improvitzades al meu estudi. No tenia clar si titular-la Bath Trip o Flying Over Mongolia, de totes maneres, són 50 minuts de brumositat sonora, puntejos de guitarra exasperants, drone gloriós i ambient damnificat. Per als qui seguiu les meues dèries, penso que us pot anar bé per acompanyar les tardes caloroses d’aquest mes d’agost.

La podeu escoltar i descarregar a aquest enllaç del soundcloud de l’A18. També us deixo un link de descàrrega directa, aquí. Si us agrada, no dubteu a comentar.

Pinterest i thisismyjam…de l’Apartament18

Per als que fa temps que seguiu l’A18, ja sabeu de les meves obsessions que vaig desgranant, en la seva majoria amb formes musicals diverses, i que us vaig deixant per aquí. Però les influències personals sempre són majors i no poden quedar supeditades només a la música. És per això que he decidit encetar una nova raconada de l’Apartament18, en forma de tauler d’imatges que influencien, inspiren, transformen i representen tot el què és l’A18, més enllà del fet musical.

Ho podeu trobar tot obrint la porta del Pinterest de l’Apartament18, fent clic aquí: http://pinterest.com/apartament18 

A partir d’ara l’A18 amplia la seva concepció, i penso que el Pinterest és una bona eina per ajudar a completar totes les raconades que encara resten buides.

I com a curiositat, i si em permeteu el símil, he penjat un nou quadre en una de les parets del patí interior de l’A18: el thisismyjam. A partir d’ara, els que seguiu el twitter de l’Apartament18 també podreu accedir a aquelles cançons que, setmanalment, us aniré deixant i que són influència per a l’A18.

HALLS – Fragile EP (The Sounds Of Sweet Nothing, 2012)

I de la A a la B. Així és la generació 2.0. D’una meravella com el High EP de Sun Glitters, a aquesta altra. Un altre EP formidable i molt recomanable per a les ànimes perdudes que, amb llàgrimes als ulls, busquen en el pop que es feia als anys 90 (pop plorón, ho recordeu?) aquell viratge de sensibilitat que et fa posar la pell de gallina, i en aquest cas, amb bany d’electrònica i aire chill incorporat. El Fragile EP (The Sound Of Sweet Nothing, 2012) de Halls té tot això i molt més. Una iniciàtica oda a la IDM i l’ambient dels 90 filtrada pel prisma del pop del segle XXI i acabant per una veu majestuosa i (ara sí!) ploranera, que us recordarà molt a la d’un cantant d’ull gandul d’una banda en concret. Un EP en mode repeat a l’A18, mentre esperem el fred. Si us va agrada tot el que ha fet Gold Panda, no podeu passar per alt aquest EP.

SUN GLITTERS – High EP (music/is/for/losers/, 2012)

Reconec que em vaig emocionar de mala manera quan va caure a les meues mans aquest  High EP (music/is/for/losers, 2012) de Sun Glitters. I comentant-ho amb gent a qui sempre presto atenció quan parla, em definien el seu so com a deutors d’altres bandes (Balam Acab? Nosaj Thing? Touché!). Fos com fos, estic fascinat amb la cançó que obre aquest meravellós EP de 4 temes i que dóna títol: High. Amb un tempo entremaliat, entre l’excessivitat lenta d’un base rítmica potent, i els jocs vocals, semblen rajos de sol que passen entre els núvols (de tempesta). Aquells rajos de sol que escalfen. Així és High. L’acompanyen 3 cançons més: It Takes Me, més rítmica i accelerada i, perquè no dir-ho, més Nosaj Thing en els ensamblatges electrònics; la curta i preciosa They Don’t Want To Let You Know, que assenyala directament a les nits fosques cobertes per topalls d’estrelles i llums de neó; i un remix de MMOTH de It Takes Me, molt en la línia de Sun Glitters o Halls. Una preciositat d’EP de música electrònica banyada en, per què no dir-ho, post-pop.

La versió de l’EP al Bandcamp de music/is/for/lovers conté dues cançons més que es poden descarregar lliurement aquí.