PERSIAN RUGS – Always All EP (Cloudberry Records, 2011)

Indiepop trio des d’Ontario, Canada. Aquest Always All (Cloudberry Records, 2011) és el primer 7”  de Persian Rugs (no confondre amb la banda dels Hooroo Gurus) amb un discurs purament pop que beu de les principals fonts dels anys 80 (estos sintes!) i de les bandes C86, però amb Comet Gain com a espill on mirar-se. Molt semblants a uns The School (imprescindibles!!!) però sense la carència soul d’aquestos. Si em diuen que són de Glasgow, m’ho crec. En definitiva, el pop, quan està ben tocat, és molt xulo. I estos ho fan de meravella.

BLUE CAT LABEL COMPILATION, 1968-1969

Grandíssima recopilació que ha fet la gent de Youandmeonajamboree del segell de roots reggae i rocksteady Blue Cat Records, anglesa filial de Trojan i que durant els anys 1968 i 1969 va gravar a més de 170 artistes, entre els que destaquen The Maytones, The Pioneers, Dennis Walks o Andersons All Stars. Un passeig increïblement generòs per la història viva i menys coneguda del reggae. Compilacions així són essencials i  estic convençut que no serà la última.

Aquí us deixo el tracklist complet. Agafeu babero:

01 – The Slickers – Nana
02 – Pioneers – Miss Eve
03 – Austin Faithful – I Am Losing You
04 – Jow White – I’m So Proud
05 – Pioneers With Lynn Taitt & The Jets – Give It To Me
06 – The Octaves – You’re Gonna Lose
07 – The Enforcers – Musical Fever
08 – Ranfold Williams – Code It
09 – The Sparkers – Dig it Up
10 – Lloyd & Devon – Out Of The Fire
11 – The Maytones – Loving Reggae
12 – Dennis Walks – Belly Lick
13 – Tyrone Taylor – Delilah
14 – Amiel Moodie – Mullo Reggae
15 – Jow White – Try A Little Tenderness
16 – Pioneers – Some Having A Bawl
17 – Andersons All Stars – Intensified Girls
18 – Dynamics – My Friends
19 – Leroy Reid – Great Surprise
20 – Sham Sham – Drumbago (Drumbago Dead)
21 – Uniques – Girls Like Dirt
22 – The Beacons – Take It Or Leave It
23 – The Concords – Buttoo
24 – Dermott Lynch – Echo (Feel Like Crying)
25 – The Concords – I Need Your Loving
26 – The Rudies – Cupid

SWELL MAPS – A Trip To Marineville (Rough Trade records, 1979)

Ahir vaig passar-me mitja tarda escoltant a aquesta banda seminal, Swell Maps, un grup que va posar a sobre la taula una altra manera d’entendre el punk, una manera molt més artística i no tant nihilista (tot i que en el fons, encara hi ha algun rastre en les lletres). Un disc que a la seva època tampoc va recollir els favors que es mereixia, la inventiva punk de Nikki Sudden i Epic Soundtracks (germans, encara que no ho sembli), aquest A Trip To Marineville  va ser un dels primers tapats de la classe. Editat l’any 1979, en plena efervescència de la new wave, Sudden i companyia anaven un pas més enllà, en dotar a la seva música d’un aire molt més desenfadat (d’aquí la influència amb bandes de pop com Television Personalities o els mateixos Modern Lovers), però alhora, sense predre de vista l’experimentació que podien donar tres acords. Si els Ramones utilitzaven els tres acords per crear himnes eufòrics, pop i anfetamínics, Swell Maps els utilitzaven per recrear paisatges tensos (als que després ens acostumarien de per vida, Sonic Youth) de punk desmembrat. Un disc especial, influent, genial, visionari. Referencial.

WE ARE TREES – Girlfriend EP / Boyfriend EP (Collective Crowd Records)

En total són nou cançons que faran la boca aigua als seguidors del pop coral a la Grizzly Bear. Pop immaculat, amb petits crescendos acústics que imprimeixen un cert aire d’èpica a les composicions de We Are Trees, duet acústic que sembla que fa trenta anys que es dediquen a fer discos, tot i que encara no en tenen cap al mercat (és pertinent dir mercat?). Jo, com a bon amant de la música feta amb sentiment, fa dies que els hi pego voltes, inundant cada racó de l’Apartament18 amb les seves melodies: aquest Boyfriend EP i Girlfriend EP són excepcionals. Sensibilitat pop.

L’APARTAMENT18 PODCAST 001 @ Après-Midi: Printemps / juin 2011

El primer podcast de l’Apartament18…mmm…des dels 15 que he anat amunt i avall trastejant música, posant-la quan no se’n podia posar sense abans tenir uns requisits previs (no com ara, que ho pot fer tothom i el criteri i bon gust ja han deixat de ser norma bàsica), buscant-me la vida per aquí i per allà només pel gust de sentir alguna de les meves cançons preferides del moment (aquells instant classics pels que mataries, encara que l’endemà ja en tinguessis un altre) a un volum atronador i sonant increïble. Ara ja fa algun temps que vaig decidir deixar de posar música -això de punxar és un verb que no ha anat mai amb mi- per qüestions “culturals”. Una decisió extranya, si. Però una decisió.

Doncs només comentar-vos que aquesta és la primera sessió continua que faig enfront els plats des de fa molt de temps, així que he decidit donar-li forma de podcast, obrint una porta més de l’Apartament18. Ara només calen uns bons auriculars o uns altaveus com Déu mana. I un bon volum. Música que m’apassiona, en quasi bé 48 minuts.

THE SMITHEREENS – 2011 (Enterntaiment One Music, 2011)

Una de les bandes que, només en sentir el seu nom, ja em porten records molt bons. Perquè The Smithereens va ser la primera banda que vaig sentir nombra “rara“. Mode Batalleta ON: al meu bar de sempre, Subway (ni sea, ni sup), quan rondava els 15 anys i em començava a bullir la sang per la música, escoltant a la barra del bar les sessions de mestres locals fins a altes hores, aquelles sessions que molt probablement només comptaven amb un parell d’oients, aixó si, fidels i receptius a tot el que sonava, entusiasmats pel so d’una música que transcendia en sentiment, un dia va sonar una cançó explosiva, power-pop dels colleges americans que et deixava de volta i mitja. En el meu afany de conèixer tot el que sonava, recordo preguntar-li al dj: “què és això que sona?” i em va contestar amablement “The Smithereens!!!”. Joder, vaig pensar. No se si va ser per les altes hores o per l’estat etílic (no meu, es clar) però no vaig entendre res del que em va dir: Smiters? Zerins? Smiterterins?…ay……Mode Batalletes OFF…que em porten records d’una època inolvidable, i que el retorn d’aquella banda, ara al 2011, fa que una de les frases més sobades de la història (allò de què “cualquier tiempo pasado fue mejor”) sigui falsa i de baix perfil. Perquè els Smithereens han tornat amb un disc de power-pop baix del braç, 2011 (Enterntaiment One, 2011) i Déu com sona. No vull explicar-vos res més. Si em bullia la sang abans, em continua bullint ara. Grans.