THE COSMIC DEAD – s/t (Who Can You Trust? Records, 2011)

 

Un disc de rock instrumental dels que m’agraden: quartet escocès, influenciat pel millor psych-rock lisèrgic, kraut metronòmic i space-rock de la vella escola (res de drone, que no us enganyin) i que em recorden molt a The Bad Trips, Moon Unit o Earthless. El seu primer disc The Cosmic Dead (Who Can You Trust? records, 2011) l’editen en cassette i surt publicat aquest proper mes de maig.

El disc està format per quatre temes immensos sobre paisatges asalvatjats, conduïts magistralment per una percussió marcial i incesant, juntament amb unes guitarres acabades de desbravar, que sembla que s’hagin de fer mal entre elles. Veus ofegades, puntejos de guitarra a lo Hendrix i distorsió de llarg recorregut, el disc té com a colofó una última la cançó que ocupa tota la cara B amb una duració de 39 minuts, una obra mastodòntica d’aquelles que fan ballar el cap. Brutalíssim.

THE ENDTABLES

Ja fa uns dies que li dono moltes voltes al tema Louisville, KY. Bressol del punk-rock i més tard d’aquesta evolució punyent de rock esmolat, obscur, que simpatitza amb una instrumentalitat candent que sufoca focs d’aquí i d’allà -ja s’anomeni post-rock o post-metal- sempre vaig a parar al mateix lloc: una humida caverna  subterrània des d’on una banda d’imberbes feia grunyir amplificadors a ritme de punk-rock primitiu a ritme espitat, sense saber que s’estava cuinant més enllà de la porta del local d’assaig. Ells sabien el que v0lien i coneixien a la perfecció quines eines tenien al seu abast per assolir els objectius, que rarament sobrepassaven la voluntat d’un perfecte pogo o d’embogits stage-divings en els seus concerts. Lluny de modes i únicament centrats en la ràbia i la fúria d’una generació que veia les coses més fosques que clares, The Endtables van néixer per convertir-se en una de les bandes més influents i infravalorades dels anys 80. Autèntic nihilisme punk-rock, influenciat també per la part més arty de l’engendre, The Endtables són el millor exemple de la immediatesa que se li pressuposava al gènere punk: només van publicar un EP de quatre cançons i dues més van ser publicades després de la seva ruptura.

Aquesta és una de les bandes que sonen veritablement atemporals dintre del seu marge de maniobra. Un must i una obligació conèixer-los, ja que són història renascuda de la música americana i que és alhora eix al voltant del qual giren infinitats de satèl·lits. El dia 18 de març de 2011 es van reunir en motiu del showcase de WFMU/FMA al festival South By Southwest d’Austin, TX. El resultat? Punk amòrfic que, després de 25 anys sense xafar un escenari, continua estant vigent. Clàssics.

Aquí podeu escoltar i descarregar-vos el show de la reunió, gentilesa del FMA.  

SATURDAY WEEKLY UPDATE #1

Encara que avui és dilluns, tots els dissabtes, que és quan vaig a buscar impacientment el correu postal, faré un update de totes les noves adquisions de l’Apartament18. Faig la primera d’aquesta setmana:

BURIAL ‘Street Halo’ 12″ (Hyperdub records)

VARIOUS ARTISTS ‘SSM:Context’ 2xLP (Ghostly International)

JAMES BLAKE ‘st’ CD (Universal)

VARIOUS ARTISTS ‘Back And 4th. A Hotflush Compilation’ CD (Hotflush Records)

MI AND L’AU ‘st’ CD (Young God records)

THE MOJO MEN ‘Not Too Old To Start Cryin’. The Lost 1966 Masters’ CD (Big Beat Records)

DOVEMAN ‘With My Left Hand I Raise The Dead’ CD (Brassland Records)

KYLE BOBBY DUNN – Ways Of Meaning (Desire Path Recordings, 2011)

Després de la seva participació a l’excel·lent disc SSM:Context de Ghostly International on es recuperen totes les referències editades a la sèrie SSM del segell, Kyle Bobby Dunn s’ha posat en contacte amb l’Apartament18 per deixar-nos escoltar de manera desinteressada el seu segon i últim disc fins a la data titulat Ways Of Meaning (Desire Path Recordings, 2011). Realment, és un disc excepcional de drone armoniós en base a guitarra i piano, ambient introspectiu molt a l’estil de bandes com Loscil o els imprescindibles Pan American, en definitiva, música evocadora de paisatges minimalistes i profunds. En aquest cas, el disc estat masteritzat per James Plotkin. Molt recomanable. 

Thanks to Kyle Bobby Dunn for choosing l’Apartament18!!!

NATURAL SNOW BUILDINGS – Waves Of The Random Sea (Blackest Rainbow, 2011)

En sintonia amb la ressenya que he deixat de Six Organs Of Admittance, una referència més recargolant sobre el drone amb aires folkies i tribals: Natural Snow Buildings, duet francès amb incomptables referències per desenes de segells minúsculs, que ha publicat aquest any (i ojo, que no és l’últim disc!) un viatge titulat Waves Of The Random Sea (Blackest Rainbow, 2011) nom molt il·lustratiu del que et pots trobar quan et submergeixes en el drone pausat, de pinzellada folkie, veus de fades, arpeggios, puntejats de guitarra dòcils i mantres pastorals, al qual tan ben acostumats ens tenen.

En aquest disc, cada composició va creixent de forma descomunal, preciosista i fins i tot, avassalladora, en un disc de llarga durada, i llarg recorregut.

MOON DUO – Mazes (Sacred Bones, 2011)

A l’Apartament18 no es perd res de vista si es parla de Wooden Shjips o de qualsevol dels projectes dels seus membres, com és el cas de Moon Duo, duet al·lucinògen format per Erik ‘Ripley’ Johnson i Sanae Yamada dels quals ja vaig revisar la seva primera entrega, Escape.

Mazes (Sacred Bones, 2011) és el nou disc, carregat més encara de sons lisèrgics, salivades psicotròpiques a base de krautrock espacial, motorik i kosmische d’aquell que destil·lava Neu! i que tant se’n van aprofitar bandes com Silver Apples, Spacemen 3 o Suicide, que van portar la psicodèlia als suburbis rock més greixosos.

El disc, en conjunt, s’assembla a un viatge amb cotxe per la gran ciutat il·luminada pels edificis desproporcionats, amb el cap fora de la finestra mentre et va caient, a cada ciop més velocitat, una lleugera pluja que et fa remoure qualsevol percepció. Mazes és aixó, un trip de rock sintètic, repetitiu, etern. Mazes és kraut i del bueno, com el teatre de Mourinho.

SIX ORGANS OF ADMITTANCE – Asleep On The Floodpain (Drag City, 2011)

Silenci absolut a la sala quan entra Ben Chasny amb la disfressa de Six Organs Of Admittance. Des del dia que el vaig veure en directe fent retronar el teatre Principal de Castelló, acompanyat pel menys imprescindible Chris Corsano a la bateria, vaig determinar que segurament, no podria escoltar les més de 25 referències que té publicades aquest excepcional guitarrista, però si que, com a mínim ho intentaria. I gràcies a aquesta insistència, m’he trobat en discos impressionants com Dark Noontide (2002), School Of The Flower (2005), Sun Awakens (2006) o Luminous Night (2009).

Ara, Chasny es vesteix de gran chaman de l’avant-folk i de l’acústica espacial per imposar a dos mans el fantàstic Asleep On The Floodpain (Drag City, 2011), un disc que subratlla totes les virtuds del Chasny guitarrista -la iniciàtica Above The Desert I’ve Never Seen és pur llegat John Fahey- així com també d’altres vessants que l’artista ja havia explorat en altres discos, com la part més enfocada al pop –Hold But Let Go és pura melodia dolça- i l’altra al folk d’arrel més clàssica, com Light Of the Light. Així mateix, la part més experimental i salvatge de Chasny (si no en té prou acompanyant a Comets On Fire, Magik Markers o Rangda) també hi és present en aquest disc, ja sigui en forma de drone letàrgic a Brilliant Blue Sea Between, com en la hieràtica River Of My Youth o tot l’après de Derek Bailey a una miniatura com Poppies, que introdueix la peça mastodòntica i culminant del conjunt, una antologia folk-guitar-drone de 12 minuts anomenda S/Word And Leviathan, Chasny en estat pur.

En definitiva, un altre dels discos majors de Ben Chasny, guitarrista complex que continua produint aquella música que et fa eriçar la pell. Sublim.

WIRE – Red Barked Tree (Pink Flag, 2010)

Si m’haguessen preguntat mentre escoltava Clay quina era la banda que estava sonant, la resposta estava claríssima: qualsevol banda americana de rock afectat. Qualsevol banda interessant de pop de meitat dels 90. Però no Wire. NO Wire.

Red Barked Tree (Pink Flag, 2011) presenta a una bada ancestral al límit de l’ortodoxia del rock i fins i tot del punk i la performance -aquelles intros i finals de concert amb llanternes, megàfons i crits a pulmó ple- que s’ha tret de la màniga un compendi d’11 cançons de pop ben parit i estimulant. Una tornada sense aquell rencor que desprenien els seus primeríssims discs (i que tan m’agradava), però que ja deixaven entreveure la facilitat que té la banda per enllaçar  els acords al lloc que li corresponen i que et permeten ballar al mig de la pista amb el puny enlaire (penso en ‘Moreover’, més propera al que ens tenien acostumats).

El power-pop de ‘A Flat Tent’ és carn digna de les college radios més undergrounds. Apassionants i apassionats, Red Barked Tree és un disc de pop molt bo. I ara ja només queda pensar en tastar el retorn dels Feelies. Mmmm….

WORMROT – Dirge (2011)

Brutalíssim disc de grindcore des de Singapur. Aquests dies que he estat amunt i avall, una bona descàrrega de mugre i fúria de la vella escola no ha anat malament. Dirge (2011) de Wormrot són 25 temes en escassos 18 minuts que no presenten res de nou, al contrari , són salivades àcides i corrosives a les que ja estem acostumats els seguidors del gènere, amb blast-beats de receptari i alguns paisatges sludgies prou dignes.

STEPHAN MATHIEU – A Static Place (12k, 2011)

Per als amants del sons més brumosos i del drone espacial, són imprescindibles tots i cadascun dels discos que edita Stephan Mathieu. En aquest cas, i de manera simultània a Remain (Line, 2011), el mestre de la bellesa etèria presenta A Static Place (12k, 2011), mantres electro-acústics que dibuixen paisatges sonors que poden representar els deserts gèlids fins arribar a submergir-te en les profunditats marines més inusitades.

5 cançons formidables en un trip sense alts ni baixos, emocionant i que en alguns moments va agafat de la mà de la incertesa a la Philip Jeck o cap al melodrama fos de Leyland Kirby. Un disc que no es pot pasar per alt i un dels discos de l’any de la matèria. Resteu avisats.