PRIMAVERA SOUND: Tristemente Triste

Des del 2001 que no he faltat ni un dia, ni a cap festa de presentació. Però algun dia ha de ser el primer en què per algun motiu o altre hagis de dir “aquest any, no”. De tot maneres, els meus motius són excel·lents i inapelables: dos motius de forma petitament humana de 21 i 4 mesos. I amb això, no hi ha excusa vàlida. Però de totes maneres, com que he passat la major part de la meva vida escoltant a bandes i  cantautors que han fet del sofriment la seva bandera, alguna cosa segur que se m’ha enganxat, així que he pensat, per no ser menys, publicar quina hagués estat la meva ruta enguany pel millor festival de casa nostra: el Primavera Sound.

DIJOUS, 26

17:00 – TOUNDRA (Pitchfork)

18:00 – EMERALDS (Pitchfork)

19:00 – MOON DUO (Ray-Ban)

20:30 – SEEFEEL (ATP)

21:45 – ONEOHTRIX POINT NEVER (ATP)

23:00 – GRINDERMAN (San Miguel)

00:45 – SUICIDE (Ray-Ban)

02:15 – SALEM (ATP)

DIVENDRES, 27

17:00 – SUFJAN STEVENS (rdl)

18:00 – LICHENS (ATP)

19:00 – THE MONOCHROME SET (Ray Ban)

20:30 – WOLF PEOPLE (ATP)

21:15 – PERE UBU (Ray Ban)

23:00 – NO JOY (Jager-Vice)

00:45 – SHELLAC (ATP)

01:45 – PULP (San Miguel)

03:30 – BARRY HOGAN DJ (ATP)

DISSABTE, 28

16:00 – PERFUME GENIUS (rdl)

17:00 – CUZO + DAMO SUZUKI (Pitchfork)

18:45 – PAPAS FRITAS (Ray Ban)

19:40 – FLEET FOXES (San Miguel)

21:45 (!!!) GANG GANG DANCE o KURT VILE o MERCURY REV

22:30 – PJ HARVEY (San Miguel)

00:15 – SWANS (Ray Ban)

01:30 – DARKSTAR (Jager-Vice)

02:00 – ANIMAL COLLECTIVE  (San Miguel)

03:30 – DJ SHADOW (Llevant)

De totes maneres, hi haurien factors rellevants, com per exemple, la final de la Champions. Els dos dies que més m’agraden són el dijous i el divendres. Els imprescindibles, que jo no hem perdria per res del món són: Moon Duo, Grinderman, Pere Ubu, Pulp, Papas Fritas, Pj Harvey i Swans.

Em sap molt greu algun solapament (Mogwai, Mercury rev) però aixó és normal. Però sobretot, sobretot, sobretot a qui no em perdria és a Comet Gain. Palabras Mayores, nengs.

AMOR DE DIAS – Street Of The Love Of Days (Merge, 2011)

Qualsevol cosa que tingui a veure amb The Clientele és benvinguda. Banda de referència per a l’Apartament18, sempre he disfrutat molt de les històries rocambolesques i lúgubres que explicava Alasdair MacLean, tot embolcallat per peces de pop orquestat de reminiscències al folk sixties. I ara, amb Amor de Dias canvia la veu per la de Lupe de Pipas (banda que incomprensiblement ha tingut més ressó a fora que aquí) per teixir Street Of The Love Of Days (Merge, 2011) un disc de pop atemporal, amb una lleugera capa d’electrònica fina que emparenta a la perfecció amb un conjunt de cordes volàtils, com les que ens tenia acostumats amb la seva banda de referència. Si després de finiquitar The Clientele, el pas és Amor de Dias, ja podem donar-nos la pau i l’enhorabona.

RICHARD PINHAS – Metal-Crystal (with Merzbow & Wolf Eyes) (Cuneiform records, 2010)

No fa gaire temps que segueixo de prop tot el que fa Richard Pinhas. Tot va començar en escoltar-lo en directe al programa de Brian Turner a la WFMU, amb un show on Wolf Eyes li reptaven un homenatge per obra i gràcia. Després és historia. Un directe salvatge i brutal, ple de noise lisèrgic que intenta dibuixar les línies melòdiques del qui va ser guitarrista de Heldon. I cony, és que no deixa indiferent. Pinhas té l’habilitat de dirigir com ho fan els millors directors d’orquestra aquest so industrial que a baixes pulsacions s’acosta a la improvització més cerebral i lliure i que amb la força magnètica de l’electricitat té la capacitat de convertir-la en un so que s’aproxima a una estampida de nyus esparverats que veuen perillar la seva vida per l’atac inncessant de cruels depredadors. Així és la música de Richard Pinhas. Així la sento.

De totes maneres, en aquest Metal-Crystal (Cuneiform, 2010) és fa acompanyar no solament de Wolf Eyes sinó que també està present Masami Akita (aka Merzbow) que l’ajuden a completar un doble CD brutalíssim, sobretot en les composicions que naveguen lliurement entre el free-rock (si podem parlar de free-jazz, segur que puc parlar de free-rock, no?) d’una banda completíssima (baix, bateria, teclat i electrònica, molta electrònica) i el blues més macarra. Un disc-experiència de la que ningú pot sortir indemne, ja sigui pels mantres àcids i neurotics de R&R o per la pura experimentació dronica. Com ja us he dit, tota una experiència per a qui gaudiu dels sons menys acomplexats i conformistes, i si no esteu convençuts, volum al màxim, tanqueu els ulls i pulseu play a Paranoia (Iridium). Ja em direu.

THE ANTLERS – Burst Apart (French Kiss records, 2011)

Ja fa dies que estic recomanat a amics que escoltin el disc de The Antlers. La veritat és que jo no era molt fan del Hospice (2009), tot i l’atracció que va tenir a tots els mitjans. Però aquest Burst Apart (French Kiss records, 2011) em sembla grandiós, un disc que juga de tu a tu amb els mid-tempos més classics, que en alguns moments s’emparenta a les composicions més crepusculars de Jason Pierce o a les al·legories dels Radiohead més electrònics.

The Antlers em recorden als Foals de l’any passat, amb un disc complex, íntim i reflexiu. No se si estaria bé parlar de maduresa, concepte que a mi no em fa gaire el pes, però el gir malencònic de les seves cançons així ho testimonia. Un disc que fa tot el goig del món d’escoltar.

THE WOODEN BIRDS – Two Matchsticks (Barsuk Records, 2011)

A casa meva sempre hem estat d’American Analog Set. I ja ens va parèixer una passada aquell “Magnolia” de The Wooden Birds, l’any 2009. Però aquest disc que editen el proper 7 de juny encara ems embla millor: precioses composicions de guitarra i altres trastos pop, percusions que semblen de vellut, una magnífica armonització vocal i un degoteig de gent (de Ben Gibbard a Matt Pond) que ajuden a fer d’aquest Two Matchsticks (Barsuk records, 2011) una petita joia d’orfebreria. Un disc que no para de sonar a l’Apartament18, ara que ja comença a fer-se el dia llarg i les tardes de sol calent comencen a prendre forma.

PURLING HISS – Hissteria (Richie Records, 2010)

Del blues més macarra, d’aquell que sona brut i desenfrenat, Mike Polizze és una autoritat. Em recorda a un d’aquells policies malparits de Filadèlfia, que recorre en solitari, de nit i a altes hores de la matinada, els carrers foscos i mal il·luminats de la ciutat, on la fauna que l’habita està formada principalment per un submón de ionquis, prostitutes i dealers. I el millor de tot és que el coneixen perfectament. Tothom el coneix. Saben que és aquell poli filldeputa que està en guerra amb el seu propi interior, una guerra santa amb només un bàndol, una guerra sense treva ni final, una guerra en la qual només hi pot participar ell mateix. Ell i les seves circumstàncies. I la seva circumstància és el rock and roll, la grasa de riffs embogits (Polizze és pare de Birds Of Maya) i d’una cursa que té com a final l’infern, a la qual només es pot entrar a ritme de “Down on the Delaware River”.

Hissteria és el tercer disc de Purling Hiss (després de gravar per a Permanent Records i ara per a Woodsist), 4 cançons absolutament musculoses, hereves dels Stooges més desenfrenats i de les guitarres esmolades de Rallizes Denudes. Ràbia en un viatge propi i sui generi, envoltat de llums d’emergència, en direcció a la cuina de l’infern.

ENNIO MORRICONE – Crime And Dissonance (Ipecac, 2005)

Una de les meves últimes obsessions és la Library Music, la música feta per a series de TV, documentals, cinema, instal·lacions d’art conceptual…i una de les obres mestres que ha anat a parar a les meues és aquesta magnífica joia editada per Ipecac d’Ennio Morricone. Els que seguiu assiduament l’Apartament18 ja sabeu que sóc un fan absolut del mestre dels scores de bellesa infinita. Quina és la meva sorpresa quan hem trobo aquest doble disc amb peces poc conegudes i que res tenen a veure amb el que tinc escoltat del compositor!

Aquest Crime And Dissonance(Ipecac, 2005) mostra a un Morricone més fosc, estàtic, menys contemplatiu, amb música dissenyada per a films italians de culte i rareses vàries dels anys 60 i 70. És un Morricone viu, en estat pur, amb temes plens de surrealisme compositiu, guitarres i cordes abusives, dramàtiques, percusions violentes i sorprenents, veus adulterades i enigmàtiques…tot, per acabar extasiant a l’oient amb un compendi de música que té tots els qualificatius possibles.

Tot, amb una acurada seqüenciació a carrec de Mike Patton, que demostra el gust pel Morricone més desconegut. El revers obscur, la cara oculta, d’un dels millors compositors del segle XX.

ZWISCHENWELT – Paranormale Aktivitat (Rephlex, 2011)

Una onada a finals de l’any passat tornava a reviuve el synth -ara synthwave- via el minimal dels 80′ des de molts de prismes diferents, cosa bona que no acostuma a passar gaire, d’aquí a la publicació de recopilatoris necessaris com el Cold Waves and Minimal Electronics de Angular o la recopilació Synthwave que va fer la botiga Rough Trade de Londres.

Però una de les aproximacions més fredes (recuperant l’esperit gèlid de la música industrial de fa dues dècades), i situada a la penombra del gènere, és la que ha publicat el trio Zwischenwelt sota el títol Paranormale Aktivitat (Rephlex, 2011). Tres veus femenines passejant-se per ambients asèptics, elucubrant melodies sintètiques sobre ritmes marcadament latents, les composicions demostren que no estan tan lluny de les fàbules existencialistes i fosques explicades per Joy Division com del complex imaginari electrònic del segell que les empara. Val la pena.