(Tangencials EUFÒNIC 2013 #2) CARLOS MARTORELL – Sugar & Cheese

Carlos Martorell, com ja us he anat dient en els últims anys, és un músic intrèpid, apologeta dels sintetitzadors, pregoner de la música que emociona, radiofondista amb obertura de mires, artesà de les coses ben fetes, ment inquieta i amic de l’A18. Sempre està amb una cosa o amb una altra i, de quan en quan, a cops de geni, es treu de la màniga una barbaritat com aquesta, per magna, extensament catalitzada, ambiciosa i viciosa: SUGAR & CHEESE.

Com ja va fer la preferida Concepto Ràdio o el mateix blog de l’EUFÒNIC, aquest Tangencials de l’EUFÒNIC #2 està dedicat a Sugar & Cheese, la compilació o peça de solos i riffs de sintetitzador elaborada per Carlos Martorell. Tal i com ell diu “el que va començar essent un intent per construir un tema amb alguns dels meus solos favorits ha acabat per convertir-se en un homenatge als aparells -a casa havia un Roland D50 i un Yamaha DX7 Mark II- que van fer que de menut em decantés per la part més experimental de la música, i també a alguns dels meus solistes favorits: Joe Zawinul, Rick Wakeman, George Duke, etc.”

“La peça ha anat creixent durant els dos mesos que m’ha costat ensamblar-la, juntament amb un treball d’investigació bastant exhaustiu. Consta de 96 extractes, però se n’han quedat uns 300 més al tinter. Òbviament, no hi ha nexes perfectes entre dos temes, però només he fet servir crossfader i equalització per emparellar-los. No hi ha correcció de to ni timestretching. El resultat deixa entreveure que els solos són un punt d’unió entre gèneres: tant si serveixen dins el tema per espentar la cançó, per lluïment personal o d’ajuda melòdica tots acaben compartint certes tècniques bastant similars”. 

I tant ample. Martorell es capaç d’ensamblar el bo i millor, el conegut i el desconegut, dels solos de sintetitzadors. Un resultat espectacular, tant o més lluminós que el so dels seus sintetitzadors preferits, una bogeria crèdula en una peça allargada (quasi 39 minuts) que repassa, amb molt de saber fer, sapiència i una mà sense tremolors, un so que ha sobrepassat fronteres musicals, del disco a la psicodèlia, de l’experimentació a la Library Music. I aquí teniu un concentrat de 39 minuts que recorre una petita part de la història de la música. Torno: espectacular és poc.

Aquí podeu gaudir de la peça: SUGAR & CHEESE

*****CARLOS MARTORELL FORMA PART DEL CARTELL DE L’EUFÒNIC 2013 SOTA EL NOM DE ENSEMBLE TOPOGRÀFIC, QUE TAMBÉ ACULL A THE NOISE OF MUTT I A ANA HIERRO I QUE ESTARAN EXPERIMENTANT A TRAVÉS DE LA MÚSICA EN DIRECTE, LA DANSA I  ELS SONS PROCESSATS (Dissabte, 7 de setembre a partir de les 12:30 a l’Encanyissada)*****

SIMON BAINTON – Visiting Tides (Hibernate records, 2013)

Un dels meus preferits de l’ambient/drone de sempre ha estat Pausal, de qui us vaig recomanar no fa gaire l’excel·lent Lapses (Barge recordings, 2010). Ara, una meitat del duo britànic, Simon Bainton, es mostra en solitari en aquest preciós Visiting Tides (Hibernate records, 2013) un àlbum que continua amb la traçada de la seva banda matriu, és a dir, ambient orgànic i drones sedosos fets amb una paleta d’instruments envejable que juguen amb les cordes magistrals del cello de Danny Norbury, amb gravacions de camps secundàries donant com a resultat un aroma de música bellíssima, molt a l’estil de Pausal, però en aquest cas, molt més personal i conceptual, fent de l’estatisme sonor una virtut. No us enganyo si us dic que les cançons de Simon Bainton semblen núvols d’un dia d’estiu, aquells cúmuls de bon temps que corren sense corre, que es desfan sense desfer-se. Un altre preciós encert de la gent de Hibernate records.

MALHEUR – Dulcia Cum Amaris (Knockturne Records, 2013)

Si em pregunten que és el que més destacaria de Sevilla, jo ho tinc clar. Giralda? La Torre del Oro? Triana? De Sevilla, Orthodox. Em sembla que amb això ja està tot dit, no?  Doncs no. De Sevilla, Knockturne Records, amb 5 referències grandíssimes que inclouen, com hauria de ser normal per a un segell d’aquestes característiques, a Orthodox.

I també l’àlbum de debut de Malheur, Dulcia Cum Amaris (Knockturne Records, 2013). La banda és un powertrip trio que ensambla el jazz més lliure amb el post-rock de la vella escola de Chicago. Tal i com dicta la seva descripció al bandcamp, Malheurdesentrañan sus múltiples influencias hacia una sonoridad propia del jazz eléctrico y el post-rock con cierta influencia de Miles Davis, John Zorn, The Tony Williams Lifetime, Jeff Parker (Chicago Underground Trio, Tortoise), Sonny Sharrock e incluso la psicodelia“. I no és pot dir més clar, però si més complex.

Perquè la música de Malheur busca els espais buits intentant fer lloc a guitarres secants, afilades, conjuntament amb una part de percussió i rítmica lliure, sense corsés, que ajuden a que cadscun dels temes es desenvolupi sense ancoratges, fluint lliurement, per arribar a tenyir sensacions de puresa i de control instrumentral.

M’ha caigut a les mans en un moment ideal, en què he tornat a recuperar de manera obsessiva a Miles Davis i a John Coltrane, però també a bandes com Gastr del Sol o Trans Am. I el nivell de la banda sevillana és encomiable. Gran, gran disc que no us pot passar per alt.

METAPHYSICAL WORLD PIECES #1 (Metaphysical Circuits, 2013)

Metaphysical Circuits és un dels segells que més em té enganxat últimament. El que aquí us deixo és un recopilatori  titulat Metaphysical World Pieces #1 i que compta amb molts dels artistes que formen part del seu roster, quasi bé dues hores de música que es debat entre l’ambient i l’electrònica, tot molt soft i experimental, amb alguna incursió al noise o al folk de dormitori.

Amb aquest recopilatori m’ha passat el mateix que amb l’Stellate: està tan sumament ben seqüenciats que sembla que el temps de durada s’acurci, mentre van sonant preferits de l’A18 com Vejgaard Ambient i les seves gravacions de camp embolcallades de percutiva propera al jazz, l’ambient inquietant de Evant Cloak, l’electrònica feta amb instruments de cirurgia plàstica de Microflvrscnc o de la bellesa del drone instrumental de la persona que m’ha portat a descobrir Metaphysical Circuits, Guenter Schlienz. Molt recomanable.

(Tangencials EUFÒNIC 2013 #1) THE NOISE OF MUTT – #D’emo (self-edited, 2013)

En l’anterior post ja us deia que enguany tenia la sort de formar part del cartell d’un festival proper i emocionant: l’EUFÒNIC. A partir d’avui i fins al dia del festival aniré desgranant, de manera tangencial o referencial, mai directament, aspectes que estan relacionats amb el festival. Som-hi.

Recordo el nom de dues bandes properes en l’espai que m’han emocionat: Snooze i Belinda Club Kioto. Hem vaig creuar amb ells en diferents fases de la meva vida i, poc o molt, estic convençut que d’alguna manera directa o indirecta, em van influir. I ara, mirà per on, torno a sentir emoció per un grup d’aquí, de les Terres de l’Ebre: The Noise of Mutt.

Els autodefinits com a North Africa Phenomenal Noise Pop Combo The Noise Of Mutt emocionen perquè, dintre dels marges establerts que van de les guitarres enceses i una secció rítmica flamejant, van un pas més enllà, buscant i trobant sonoritats que circulen per altres carreteres secundàries i als que la banda intenta aproximar-se: el tractament del soroll, de l’experimentació, anant una passa més enllà de l’encorsetat punk-rock. Sense descobrir res, intenten inserir el fil per l’ull de l’agulla, sabent sonar pop i punk quan convé, però també sabent perfilar guitarres anguloses. El primer EP que publiquen de forma autoeditada s’anomena #D’emo. Són cinc cançons que van des dels primers Mudhoney, a The Fall o a l’afectació més progressiva de bandes com Prolapse o Trans Am. Tot això són referències per situar el so de la banda, un so emotiu i emocionant. Espero que no deixen de seguir explorant.  Llarga vida als Mutts.

*****THE NOISE OF MUTT FORMA PART DEL CARTELL DE L’EUFÒNIC 2013 SOTA EL NOM DE ENSEMBLE TOPOGRÀFIC, QUE TAMBÉ ACULL A CARLOS MARTORELL I A ANA HIERRO I QUE ESTARAN EXPERIMENTANT A TRAVÉS DE LA MÚSICA EN DIRECTE, LA DANSA I  ELS SONS PROCESSATS (Dissabte, 7 de setembre a partir de les 12:30 a l’Encanyissada)*****

EUFÒNIC 2013

Eufonic_2013_600

Hagués pogut tirar de fulla de promo per explicar que del 5 al 8 de setembre es torna a celebrar un dels festivals petits amb més suc per exprimir, però no.

Dedicat a tot allò audiovisual amb una component territorial molt marcada, l’Eufònic s’ha convertit en una de les cites remarcables per a la gent que ens sentim còmodes amb l’experimentació, les sonoritats d’un futur proper i l’art audiovisual. Aquesta segona edició canvia de paratge principal pel que fa a les actuacions musicals programades, ja que se celebraran en indrets genials de Sant Carles de la Ràpita (les restes del Convent que dona origen a la ciutat cristiana, les restes d’un túnel enmig d’un barranc de l’antiga Val de Zafan que mai va arribar a funcionar i el soterrani d’un antic edifici hospitalari reconvertit en escola, entre d’altres), programant també actuacions a la mateixa Encanyissada o un últim vermut al Xiringuito de la Costa. Per als que visiteu l’A18 i sou de fora les Terres de l’Ebre, clicant a aquest enllaç trobareu tota la informació disponible: eufonic.net.

Pel que fa pròpiament a les activitats del festival, destaquen per una banda les residències artístiques i tallers, que donen un contingut extra de participació: enguany dedicats al soundpainting per als més menuts i a l’iniciació al processing audiovisual amb l’artista Alba G. Corral, a més de diverses instal·lacions i una performance a càrrec de Ensemble Topogràfic, on es barreja el noise de les guitarres de The Noise Of Mutt, el processament dels sons per l’artista Carlos Martorell i la dansa d’una altra artista, l’Anna Hierro. En quant a les actuacions musicals, enguany hi ha prevista la participació de Music Komite, Desert, Wookie, STA, Joan Martí Frasquier i DJ2D2.

Podria dir moltes coses interessants de cadascuna de les bandes, però és més interessant i millor que, els qui pugueu, els vingueu a veure. Tindreu des d’experimentació jazz a chill-wave, de proto-dub a electrònica fina i collage sonor. Un cartell genial per a un festival genial. Petit, com a mi m’agrada. Intens i valent, per recuperar l’essència del que un dia van ser els festivals: la voluntat de crear un espai col·lectiu de creació i assimilació, de participació i comunió. Fet que, llevat dels més petits, no hi ha rastre enlloc. Completen el cartell els dj K.O’s i un amic de l’A18, Brunetov.

I un servidor estarà posant quatre (o cinc) discos. Tot per acabar el final de festa amb també amic de l’A18, Miqui Puig.

Em sento completament identificat amb una proposta com la de l’Eufònic.  Fet per gent de casa, a casa i per amics de l’A18, no puc demanar res més. Bé, si, una cosa. Donar les gràcies per pensar en l’A18, racó petit i calent de les músiques possibles. Les nostres. Les de l’Eufònic.

GUENTER SCHLIENZ – The Catalanian Tapes (Seconds Records, 2013)

a1592019563_10

Trobar-te de cop i volta amb un disc d’electrònica fina, propera a l’ambient i a les gravacions de camp que recorden a Celer i que a sobre porti per títol The Catalanian Tapes (Seconds Records, 2013) de l’artista alemany Gunter Schlienz és, com a mínim, curiós. El cassette està format per tres composicions que porten títols com Camp Nou, possiblement la més afable del repertori, electrònica de dormitori, de baixes polsacions; Les Rambles, la més ambient de tot el conjunt i de bellíssima factura gràcies a un sintetitzador modular exemplar i que va deixant com les notes vagin lliscant sobre una capa de gel freda i constant ; i per últim, Inside The Park Güell és la més experimental de totes, amb unes gravacions notòries que em recorden als viatges interiors de Will Long passades pel tamís d’un sintetitzador que allunya i aproxima els devanejos sonors de la cançó. I tot gravat a casa nostra.

ASTRAL GUNK – str8 up jAMES DEAN (Nervous Services Records, 2013)

a1220479364_10

Tarda de grassa. Pell humida. I la música garatge prenent posicions a l’A18. Serà que he vist que torna a sortir el sol i una certa incomoditat s’apodera de mi. Feia temps que us volia parlar del disc de la banda de Sackville Astral Gunk, str8 Up jAMES DEAN (Nervous Services Records, 2013) des del dia que els vaig conèixer mirant vídeos del POP MONTREAL (a l’igual que amb METZ). Punk rock accelerat, sense mitges tintes: estàs o no estàs. No hi ha contemplacions. No es pot descriure un disc de garatge, punk i grassa perquè ja està tot dit, no cal afegir res més. Únicament, continuar gaudint de bones cançons amfetamíniques, de mantenir la tensió alerta i la sobreexcitació. Com si fossin uns The Men però amb la lliçó apresa dels 60 i no pas la dels 70, sonant com ho farien els Sonics si tingueren 20 anys.

El millor: per una banda, els passatges més experimentals i propers al pshyc-rock. D’altra part, la melodia apresa de les bandes de pop seixanteres. És el disc que m’està fent passar una bona tarda, mentre miro per la finestra com el sol torna a lluir en força a l’exterior. Llarga vida al rock.

TIGA BAKSO – Rasuna (Vlek, 2012)

a0816242743_10

Escoltant ahir la magnífica sessió que la senyoreta @bzzzbip va deixar corre al Mixlr i afegit a un temps de nuvolades i sensació de fresca general, vaig recordar treure del calaix el magnífic disc de Tiga Bakso, Rasuna (VLEK, 2012). Aquest disc també té tot el que ahir vaig poder desgustar: sensació de lleugeresa, comoditat, experimentació, relaxació tensa….però en aquest cas, tot ben col·locat entre els límits de l’electrònica hereva dels sons germànics més avantguardes, la primerenca IDM i en algun que altre tema, la sensació d’estar escoltant les entranyes d’una vella maquinària manufacturera de meitat del segle passat. Música que sembla distant i seca, però que realment és molt propera i recomfortant. Un disc encissant.

STELLATE vol.1/ vol.2/ vol.3/ vol.4 (Stroboscopic Artefacts, 2012-2013)

Una obra de recopilació magna. Impressionant, ben seqüenciada. Pot ser no aporta gran cosa al panorama de la música ambient/electrònica i experimental, però és la qualitat dels artistes i els espectres tractats allò que la fa més que interessant. Separada en quatre volums que s’han allargat des de l’any passat fins al mes passat, la série STELLATE de Astroboscopic Artefacts, entre d’altres, et retorna a l’eterna pregunta de si actualment el vinil ha de tenir la consideració d’objecte de luxe. La recopilació està formada per 4 volums de 2×10″ transparents enllaunats amb una caixa d’alumini, al més pur estic PIL. El preu de venda? 45 € cada volum. Normal? No. Però d’això estic plantejant-me parlar-ho un altre dia, en un altre post.

El primer volum de Stellate, conté peces de Lucy (a qui us sonarà els fans de Fuck Buttons, i fins aquí puc llegir) que naveguen entre la música sintètica i la hauntology. Un primer avís: totes les etiquetes que poden anar sortint en aquest repàs són perfectament aplicables a tots els volums. També un dels meus preferits, Borful Tang, indispensable per a qui gaudiu de Leyland Kirby (faceta The Caretaker) i que tants bons resultats ha donat la seva interpretació de la neoclàssica fantasmagòrica amb veus d’altres dimensions. Perc, és la proposta més propera al drone, un drone concís, oscil·lant i espiritual, banyat amb aigua sintetitzada i gravacions de camp. Kevin Gorman tanca la compilació amb 2 temes, dues filigranes electroacústiques, entre la neoclàssica, els overdubs i l’ambient d’escola primària. Aquest primer volum és més procliu a l’ambient i a la música amb connotacions més espacials.

El segon volum de Stellate, s’obre amb el techno antàrctic, eternament in crescendo com si es tractés d’una ventística, de Dadub, en la mescla d’una hauntology processada a partir de infinites peces de so captades en llocs remots. El primer tema, Endless, em recorda a la part més sosegada de Ben Frost. La música de Dadub té un element genial: sempre jugant a l’extrem, et deixa amb ganes de més extenuat en pensar que la cançó t’acabarà portant a una situació d’èxtasi a la qual no s’arribarà mai. Silent Servant i Luis Farfan aporten l’apunt malrollista. Spoken word sense través, i aquestos si que s’assemblen al Ben Frost malrollista. Jugant amb armes industrials, com si d’una serralleria metàl·lica es tractés, la paraula enllautada es veu superada per uns ambients obscurs i martilleria diversa. Per als que vau veure el directe de Roll The Dice al passat Primavera Sound, ja entendreu que la seva música va en dues direccions, la primera, més pausada, amb una utilització latent dels baixos i de notes de piano mortuòries, és fidel al reflex d’un ambient també, malrollista, en el bon sentit de la paraula. L’altra direcció, ja us la podeu pensar: volum atrotinador, ritmes frenètics i més so industrial, cru, repetitiu i desquiciant. Plaster, suavitzent el nivell de tot el segon volum, amb electrònica propera a la IDM, amb un cert tribalisme acompanyat pel tractament d’unes guitarres simbòliques amb veu dels aires del desert, d’un desert de gel.

El tercer volum de Stellate és el més dòcil de tots quatre. Kangding Ray s’apropa a l’ambient paisatgista, futurista, aquell on els sintetitzadors modulars prenen cos de forma latent. NSI, per la seva banda, juga a la lliga de l’electrònica fina, amb les polsacions molt baixes, que de forma precisa construeix diatribes que en algun moment semblen industrials. Un tema de prop de 7 minuts i un de 3, per exemplificar les dues cares d’una mateixa moneda, l’experimentació melódica i la rítmica. i la pura especulació electroacústica. Per la seva banda, Xhin concentra el millor de la IDM clàssica, aquella que a principis dels 90 va donar notables alegries. Música perfecta per als amants de les cròniques minoritàries de Boards Of Canada o Plaid. Tanca el combo, d’una manera més dràstica i iquietant, Reformed Faction, jugant entre la foscor industrial i les gravacions de camp en nit de lluna plena.

Per últim, el quart volum de Stellate, és el que té una durada major i el que experimenta més en el so. LB Dub Corp situa dos temes entre el drone i l’ambient electrònic de l’assaig-error, semblant a altres cèlebres com Frank Bretschneider o a les edicions de Raster-Noton. És una so experimental, en part orgànic, que juga amb els poliritmes trencats i obsessos de dues peces monumentals. DSCR, per la seva banda, treballa els sons modulars i l’experimentació propera a exemples com els de Ryoji Ikeda, capes de microsons i baixos temibles per configurar cançons, per dir-ho d’alguna manera, del segle XXIII. També enllaçats per la tangent dels microsons estan els temes que aporta Sendai, més sobreposició d’experimentació amb les tonalitats del so per crear composicions lliures de música electrònica. I per tancar el combo, un clàssic, James Ruskin, que amb la seva neoclàssica minimalista i de conservatori, també explorativa, finalitza de forma bella aquest quart volum.

En definitiva, els quatre volums de Stellate del segell Stroboscopic Artefacts és un must. Si no saben en què invertir els diners guanyats aquest estiu, aquesta compilació us ajudarà a passar un millor hivern. No sigueu cigarres, quedeu avisats.