PUT THE NEEDLE ON THE RECORD (PART 1)

foto

ATRACAMENT STANTON

Diria que era estiu de no recordo massa bé quin any, quan un bon amic i servidor, armats amb els millors arguments possibles i amb un catàleg sencer de frases típiques que no sonessin el suficientment tòpiques per semblar mentiders, vam entrar al pub amb un objectiu pecaminós i gens menyspreable: cometre un atracament que, en certa manera, passaria a ser, en el meu cas, un punt d’inflexió en la meva vida envoltada de discos. L’objectiu? 2 plats Technics 1210 MKII.

La història comença en un pub de poble vingut a menys, a casi res, podríem dir. Per aquella época, igual que ara, la música era la meva beneïda passió, compartida amb amics d’aventures i desventures. Per casualitats i interessos de la vida, ens trobàvem netejant un magatzem i, enmig d’indicis de sinistralitat i porqueria, van aparéixer 2 plats Technics. No un: dos. Corria el final dels anys 90, i poc pensava jo amb el vinil. La meva col·lecció basculava entre molts cds i alguns vinils, pocs, que comprava de fira en fira o de viatge en viatge a la capital. A tot això, sempre m’he sentit atret pels vinils. Una atracció física i conceptual. Aquella sensació de saber que no morirà mai, que és un objecte “millor” i de més qualitat.

Els plats estaven en bones condicions (no perfectes, els anglosaxons en dirien “very good”, no “mint”): algunes rascades sobre la coberta, l’herència del pas del temps sobre els elements metàl·lics es notava. I a més, els acabàvem de recuperar d’un niu de mugre, amb tot el que això comportava. No podria dir els anys que feia que estaven allí, però segurament, uns quants. El millor de tot és que, qui va decidir guardar-los ad eternum, ho va fer amb una mica de coneixement: els va deixar a la caixa de cartró original. Això els va salvar d’inundacions i d’algun altre conat d’incendi, com testificaven l’exterior de les caixes. I de l’inexorable pas del temps. Però allí estaven, dos reproductors que, al nou amo del local, li deien ben poc. De fet, estic convençut que els considerava una ferralla, una cosa del passat. Recordo que, en descobrir-li el tresor, no es va ni immutar. I allí, en un creauament de mirades amb el meu soulmate, vam saber que s’havia iniciat l’atracament de guant blanc més poderós de tots els temps. I en el meu cas, el més influent.

Per suposat, cap dels dos tenia reproductor de vinils. No em pregunteu per què, però no en teníem. I enfront nostre, amb les mans brutes, història viva: dos dels, possiblement, millors reproductors de vinil mai construïts (audiòfils i freaks a banda). I el millor: a l’abast de la mà.

No ens va costar gaire convèncer l’amo del local de què els plats havien de ser per a nosaltres. Que ell no els faria servir. Que, si li anava bé, li canviàvem per un parell de caps de setmana possant música, que li sortiria més a compte. Aquell home acabava de comprar el local, l’estava reformant. Ens coneixia i sabia que li portaríem gent, que li serviria de bona propaganda. Volia donar-li un nou aire al pub i va creure en el nostre criteri musical. Així que va acceptar. El tracte: ell ens donava els dos Technics i a canvi nosaltres li omplíem el local amb bona música i gent durants un parell de caps de setmana.

Tracte fet. Mai la dialèctica i l’empatia em donaria tants beneficis a llarg termini.

(CONTINUARÀ)

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s