TRES EUFÒNICS (i un Festival)

SONY DSC

Passada la ressaca de l’Eufònic, havia de prendre una mica de distància i perspectiva per deixar-vos tres apunts, tres, sobre el que ha estat l’Eufònic 2013. Un festival que personalment recordaré sempre per poder haver participat fent de dj una de les nits, en un paratge meravellós. Per aquest motiu havia de prendre una mica de distància, escriure pensant en tot el viscut, posar-ho a una balança (si, bufant la pols a la balança dels festivals i accions diverses) i anar pensant i percebent poc a poc el que han estat per a mi tres dies intensos.

Intensos com ho deu sentir una persona de Barcelona, apassionada per la música, quan fan el Primevera Sound, el Sónar o el Mira. Intensos com la persona que és de Castelló i és un boig de la música menys encorsetada quan fan el Tanned Tin. Intensos com per a una persona de Vic, amb fam de de descobriment de nous grups, quan fan l’Hoteler. Intesos com per a una persona que sent passió per la música d’Austin, Nova York, Tokio, Berlín o Londres.

Que tinguem a casa un festival cuidat i cuidadós com és l’Eufònic és un orgull, no m’he cansat de repetir-ho abans, durant i després del festival. Tenir la predisposció de la gent a escoltar i sentir coses que rarament estarien incloses en el seu hàbitat natural és un fet inapelable d’aquest Eufònic. I això s’ha d’aprofitar. Vaig llegir un tuit de Víctor Sorribes, corresponsal de TV3 a les Terres de l’Ebre dient que l’Eufònic era “el Sónar de les Terres de l’Ebre”. Maximalista, pot ser, però no pas mal encaminat. Tenir un festival compromés amb disciplines artístiques innovadores i poc corrents per a l’àmbit geogràfic on es duu a terme, que aposti per músiques variades, fàcils i difícils, però sempre amb la modernitat ben entesa com a guia i uns espais urbans com els reinterpretats enguany que, de manera indirecta, també juguen el seu paper important, és estar en el camí de les accions sonores intel·ligents, importants i amb perspectiva de futur. Per tant, d’aquelles de les que un es pot sentir orgullós de tenir-les a casa.

En definitiva, a continuació us deixo els 3 Eufònics que més m’han agradat. Ja sabeu que sóc poc amant de les cròniques formalistes o detallistes. Penso que amb tres moments n’hi ha prou per entendre que tot, tot l’Eufònic, és imprescindicle.

 

1) LO TÚNEL

O la capacitat de reinterpretar un espai. I dic reinterpretar i no descobrir, perquè no és un descobriment. Els que  coneixem l’entorn urbà de Sant Carles de la Ràpita ja en sabem de l’existència i dels usos que al llarg del temps se li han donat a aquest espai. “Lo Túnel”, batejat així per l’Eufònic no és res més que l’últim pas de barranc abans d’arribar al port, on la via del tren de la Val de Zafan havia de connectar l’interior amb la sortida al mar. Doncs l’últim túnel que hi ha fet (i si no recordo malament, l’últim que queda en peu com a tal a la ciutat) fou el marc pensat per als concerts de divendres i dissabte (aquestos últims van haver de traslladar-se a un altre lloc per les pluges intenses del dia). Així que només es va poder gaudir del divendres, amb les actuacions de STA i Wooky+Videokratz. I amb el privilegi meu de poder fer una sessió de música (ja en parlarem en un altre post) entremig de les dues actuacions. I quan dic privilegi, ho faig amb lletres grosses. La geometria de l’espai és idònia, la disposició de seients, la barra, l’enllumenat, un bon escenari i la paret tapiada del túnel com a centre de projecció. Un espai envoltat d’arbres i ombres. Poca llum, estret i amb una certa sensació d’halo a misteri, potser per la història, potser pel paratge amb característiques periurbanes de l’espai en si. Jo ho vaig viure molt intensament, segurament perquè també tornava a posar música després de molt de temps. I si una cosa em va quedar marcada, va ser l’espai. La reinterpretació, amb notes musicals, de l’espai. I ja no us parlo de les actuacions, amb uns STA tirant fort de la màniga dub desenfadat i festiu, algo repetitiu (és dub, conye!) i amb un show visual de Wooky i Videokratz que, amb paraules simples, podria catalogar de genial.

 

2) ENSEMBLE TOPOGRÀFIC

Dintre d’una barraca i, alhora, la millor decisió presa. L’Ensemble Topogràfic, conjunt de directrius post-rockeres, de tormentes llunyanes i aiguats previsibles, de crescendos deltaics. La barraca plena per disfrutar del talent de tres persones (Anna, Carlos i Andreu) que amb la conjunció de dansa troquelada, la síntesi electrònica amb percussió processada i unes guitarres navegant entre el blues del riu i els escarafalls d’espasme elèctric, van fer que en una peça, la gent contingués la respiració. Pel projecte, per la idea, per l’execució, per la màgia del moment. Viure el moment, tenir la sensació que, estant a cobert per la tempesta del carrer, resulta que l’autèntica, la tempesata del dia, estava a dintre. I ens va agafar a tots sense paraigua. Per a mi, el més necessari i urgent, és un altra peça més, una cara B, un equinocci per a un solstici. Perquè la sensació de què estem enfront d’alguna cosa grossa és important, però més important encara és tenir la sensació que, un cop acabat el concert, tens ganes de més. De més, ja. Però ja. i ja és ja. Vull més Ensemble. I el vull ja.

 

3) JOAN MARTÍ-FRASQUIER + BLOW FACTORY

El més impactant per a mi van ser les connexions entre el show de Joan Martí-Frasquier i Blow Factory amb la sessió que vaig fer jo el dia abans al Túnel. Moltes connexions: foscor, espiritualitat, minimalisme expansiu. I fins i tot un cert apunt esotèric, d’ultratomba. I es que l’espai s’ho mereixia: els baixos d’un antic hospital de la Guerra Civil, avui convertit en escola. Deia Joan Martí-Frasquier a l’inici de l’actuació que allí és on es deixaven morir els soldats ferits a la guerra que havien arribat al malaurat punt de no retorn causat per les ferides. Amb aquesta ambientació, l’espai reduït i completament fosc, amb la única il·luminació d’unes espelmes i les mateixes visuals de Blow Factory, el saxòfon baríton de Frasquier sonava com si el tren de l’antiga Val de Zafan passes just per davant (i és que així estava previst), carregat d’ànimes. La interpretació de les peces de música contemporània posava els pels de punta, d’obvietat difícil. Però per a mi, la peça intermitja, medieval, interpretada amb senzilla delicadesa al principi per anar transformant-la en una peça monstruosa, d’animal amb molts caps, fou el colofó. L’habilitat i coneixement de l’instrument que en fa Joan Martí-Frasquier és imponent, detallista, atrevida, balsàmica i sobretot, impactant. No se si amb el vers que l’autor va recitar al final, van acabar despertant les ànimes del sótan. Però si no ho van fer és perquè, segurament, van rebre el mateix impacte que tots els que estàvem allí. Magnífic.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s