Ja us vaig deixar a l’Apartament18 el single de debut de Acid Kicks, power-combo format per 3 baixos i un bateria, el Life Dreams, que era una autèntica passada de psych-rock brutalíssim. Per anar completant el tema, us deixo també un directe gravat al Silk City Dinner & Lounge de Filadèlfia el passat mes de gener, on presenten noves cançons i tot sona amb una potència increïble. Imagineu uns Wooden Shjips més terrenals o a uns Oneida en plena efervescència rockista, això són Acid Kicks. Aquestes gravacions formaran part d’un split cassette amb Far-Out Fangtooht (Siltbreeze), que s’editaran en breu.

I per altra banda, també han gravat la seva primera The Key Sessions als WXPN studios, i serà programada en directe per XPN2,una de les ràdios de referència de Filadèlfia. Aquestes gravacions també formaran part d’una split tape amb Spacin’ (Richie records). Tot plegat, fa goig veure com creixen les bandes des del minut 1. I l’Apartament18 aportant el seu petit granet d’arena en aquest inacabable desert.

Una de les meves últimes obsessions és Biosphere, la proposta d’ambient i electrònica del noruec Geir Jenssen, que des dels anys 90 està editant joies preciosistes de l’electrònica com Microgravity (R&S, 1992), Substrata (Thirsty Ear, 1997) o el més recent N-Plants (Touch, 2011) inclòs a la llista dels 18 discos imprescindibles de l’any 2011 de l’Apartament18. Doncs a base de buscar i rebuscar influències i artistes relacionats, he anat a parar a l’obra de Erik Wøllo, també noruec, i amb una dilatada discografia com a compositor d’obres d’ambient i música minimalista basada en sintetitzadors i guitarres. Tot i que els seus paràmetres no es mouen tant en la búsqueda, la innovació o la investigació sonora, Wøllo és un artista molt reconegut i que ha col·laborat amb infinitat d’artistes per crear petites (i grans) obres que van des de la música contemporània (amb Steve Roach, per exemple) fins a les col·laboracions amb músics africans, passant per compondre moviments sonors per a instal·lacions d’obres d’art o per a artistes audiovisuals.

Però si ens centrem en la figura de músic d’ambient, l’any 2009 el mític segell de UK DIN records (famós per les seves col·laboracions temàtiques entre artistes) va proposar que gravés la seva primera col·laboració amb Bernhard Wöstheinrich, reconegut músic d’electrònica i improvització alemany, hereu de Robert Fripp i Conrad Schnitzler i part de Centrozoon, grup format juntament amb Markus Reuter i avesats principalment a la IDM. La col·laboració porta per títol Arcadia Borealis (DIN, 2009) i és un viatge d’ambient i ritmes d’electrònica fina a l’exploració de terres remotes de l’àrtic. Un treball basat en sons envolvents i orgànics, cançons que evoquen la senzillesa i austeritat de paratges inexplorats, en fi, una música en direcció al meu punt de partida: Biosphere. Molt disfrutable.

Fa dies que ressona a l’Apartament18 el disc de Christina Vantzou, meitat de The Dead Texan i sospitosa habitual de la crew propera al cercle Stars Of The Lid (Wiltzie, O’Halloran, McBride, A Winged Victory For The Sullen, etc.). El disc es titula Nº1 (Kranky, 2011) i juga a la mateixa lliga que els seus companys: drone i ambient de puja i baixa, bellesa incontinguda i uns detalls exquisits i misteriosos a càrrec de notes sostingudes de piano i veus fantasmagòriques. Si Stars Of The Lid presenten la visió tècnica i freda de l’ambient/drone i A Winged Victory For The Sullen la més alegre (tot l’alegre que pot ser aquesta música, cuidao), aquest disc de Christina Vantzou és la més inquietant i sosegada.  Però el millor és que no perd punt amb tots els altres membres del seu cercle: un disc que ha de formar part de l’estanteria d’imprescindibles amb l’etiqueta “Stars Of The Lid et al“. Molt i molt bonic.

Download

Tracklist:

Coupler ”Valley of the Elders”
Stephen Molyneux “Camobodian Field Recordings Side A Excerpt”
Talk West ”Rope Swing”
Aerial Jungle ”Moonsoon in Waves”
Horsehair Everywhere ”Vol. II, One”
Hobbledeions ”The Warning Chirp Excerpt”
Sugar Sk*-*lls ”Beyond the Bird Sanctuary”
Clearing ”Closer”
Je Suis Le Petit Chevalier “Split Screen Lava Beds 2″
Sparkling Wide Pressure ”Wave of Resolution”
Scissoring “I”

És una autèntic orgull per a l’Apartament18 poder publicar la mixtape exclusiva que ha gravat Lee Noble (artista superlatiu de drone joiós i atemporal, autor de ‘Horrorism’, disc que ha ocupat el lloc núm. 15 de millors discos de l’any per a l’A18 i que s’ha situat en el petit altar del l’ambient/drone de totes les llistes versades de 2011) que alhora és el capo del minúscul i excèntric segell No Kings Records Co. dedicat a les edicions únicament fetes amb cassette.

No Kings Record Co. està centrat en artistes que dediquen les seves capacitats a explorar les opcions del drone, l’ambient, el noise i les gravacions de camp, sense perdre de vista la melodia i  la improvització sonora més lliure. Entre els artistes que edita es pot trobar a Stephan Molyneux, artista afincat a Cambodja que edita trips viscerals de gravacions urbanes; Horsehair Everywhere, més abocats a la búsqueda dels sons industrials; Hobbledeions i les seves experimentacions al darrere de bateries impossibles o a Geoffrey Sexton i els seus sons de guitarres processades amb gravacions de camp clàssiques i drone binari.

Thanks Lee for the mixtape and hope to hear from you soon, with a new material to share!!!!

Podeu escoltar tot el que editen si visiteu el seu bandcamp: http://nokings.bandcamp.com

Aquí trobeu la seva pàgina web on comprar els cassettes:                                 http://no-kings.tumblr.com

I aquí us deixo unes fotos de les exquisides cassettes que edita. Una autèntica passada:

En moments com els d’avui, de dies grisos i pluja, que arribi a l’Apartament18 un disc com el del duo italià, afincat a Londres, In A Sleeping Mood és d’agrair.  M’han passat la seva última col·lecció de cançons, totes sota el títol de Draft (Yo[U-Turn], 2011), i són genials. IASM es mouen entre l’experimentació electrònica -els dos components, Mauro Polito i Donato Panaccio estudien enginyeria de so al Londres- i la música concreta, però el millor és que aquesta experimentació la decanten no tant a la improvització o al processament més pur del so, sinó que estan influenciats per les melodies que han fet gran el post-rock, (els dos components formen part també de la banda Everyman) sobretot pels ritmes cadens de piano i guitarra, que van teixint estructures definibles però acompasades amb mil i un recursos experimentals fets amb capes i capes de sons pretractats.

Em sembla un disc entre l’electrònica de dormitori menys lo-fi i més sintètica i estudiada, complementada amb unes característiques melòdiques pròpies del post-rock que es complementen molt i molt bé. Un disc que ocupa espais buits de l’Apartament18, i això m’encanta. Sensibilitat processada.

El passat mes d’agost va arribar, com cada mes, la revista Wire a la bústia de l’Apartament18. És un d’aquells moments que fa il·lusió i més si justament s’inclou un cd de la sèrie The Wire Tapper, recollint el bo i millor de tot allò que es va publicant a la revista, però en format sonor. En aquell cd (The Wire Tapper 25) s’incloïa una cançó -Found Guitar- d’una banda anomenada Tulipomania i que sonava descaradament post-punk, però ben entès. Em vaig quedar amb molt bones sensacions i ganes de més.

No va tardar en caure a les meues mans el seu últim disc The Whispering Campaign (Sursumcorda, 2011), però el millor es que va caure gràcies a Tom Murray, seguidor de l’A18, que em va enviar gustosament una còpia. Tom Murray és l’alma mater de Tulipomania, veu, guitarra i baix d’aquesta banda de rock noir, com a mi m’agrada etiquetar-les (de fet estic pensant que aquest rock noir lliga molt bé amb conceptes derivats del post-punk, del glam i derivats….), que presenta un combo inspirat de cançons intenses, lligades sobretot a uns ritmes de baix interessantíssims (conexió Glenn Branca i Contortions) i que juntament amb la manera de cantar de Tom em recorden als Pere Ubu de l’última decada o als Birthday Party més solemnes. És un disc que veu de les fons clàssiques del rock i del post-punk anglès, amb unes lletres obsesionades amb la naturalesa. Un disc intens al que es torna i es torna cada cop amb més ganes.

Tot el que edita Hooker Vision, tot, passa tard o d’hora per les mans de l’Apartament18. És un dels meus segells de referència en l’àmbit del drone més joiós, de l’electrònica experimental i de l’ambient més sintètic. Tant és la devoció que el mateix Grant Evans, capo de Hooker Vision, ens va deleitar amb una exclusiva mixtape per a l’A18.

Últimament estic retornant moltíssim a aquest disc de Nova Scotian Arms, projecte en solitari de Grant, perquè m’encanta com planteja cadascun dels temes: drone lisèrgic i espacial, amb un regust més lluminós que les composicions del mestres Stars Of The Lid, cançons circulars en forma de trip volàtil. Una autèntica peça de culte de l’ambient/drone de dormitori.

Si barrejes en una frase els noms de Harold Budd, Windy & Carl, Celer i Chihei Hatakeyama (quatre imprescindibles de l’Apartament18) acte seguit només pots fer una sèrie d’accions: seure, cascs en mà, i pulsar play.

I tornar a sentir el gust per l’ambient/drone més selecte, les gravacions de camp mínimies que doten de sentit a llargues peces instrumentals que van passant a ritme de piano i veus angelicadament fantasmals. I pensar: “Com m’agrada…”. Últimament cauen coses a les meves mans que són autèntica orfebreria, com aquest disc de Listening Mirror, duet format per Jeff Stonehouse i Kate Tustain, que s’han decidit a compilar totes les gravacions que havien anat deixant de banda, perdudes, al llarg dels últims anys en aquest Resting In Aspic (Hibernate records, 2012). Cançons que basculen entre la modern-classical més atemperada, regulada per unes notes de piano que doten de sentit a tot el disc i un ambient brumós cobert per gravacions de camp. Un tot per formar un viatge especial arreu (molt semblant al Menggayakan de Celer, disc de l’any per a l’A18)  a base de composicions etèries, precioses i contemplatives masteritzades pel mestre Wil Bolton. Un disc amb una paleta de colors impressionant. Un altre must d’un dels segells preferits de l’A18, Hibernate records. I un altre encert. Meravellós.

Petites obres de chamber pop, de minut i mig o dos, per acompanyar un score imaginari sobre els hàbits més corrents del dia a dia. Aquesta ha estat la intenció de Shawn James Seymur i Yoshimi Seymur, Lullatone, parella afincada a  Nagoya, amb una carrera dilatada de gravacions autoeditades que transcorren entre les instrumentacions twee i la malenconia difosa del bon pop de dormitori.

Gravat en el seu estudi particular i masteritzat per Lawrence English, Soundtracks For Everyday Adventures és la banda sonora perfecta per acompanyar els petits plaers de la vida, els moments corrents que passen de manera espontània i monòtona enfront els nostres ulls. Una compilació de pop que em recorda moltíssim a les gravacions més minimalistes d’artistes preferits de l’A18 com Maher Shalal Hash Baz o els scores que han gravat els Pastels.

Una absoluta delícia.

Quan et cauen a les mans joies precioses com aquesta, només pots donar gràcies per haver decidit un dia obrir les portes d’un apartament sense pretensions, petit però segur de la seva línia, i sempre amb l’esperit de compartir el bo i millor que anés caient per aquí. I molts cops, gràcies a la bústia que està situada al jardí d’entrada de l’A18, la il·lusió creix de forma infinita quan es reben discos com el de The Douglas Firs.

I res més increïble que la sensació en donar-li al reproductor i que aparegui un tractat de pop íntim, com aquell al que ens té mal acostumats el bo de Phil Elvrum, entre gravacions de camp, puntejats de guitarra delicats a la Montgolfier Brothers i unes veus femenines que treuen l’aler. Estic parlant de l’únic disc que Neil Insh, alma mater i mestre de cerimònies de The Douglas Firs té editat, el titulat Happy As A Windless Flag (Armellodie Records, 2011), un disc íntim i sensacional, gravat durant set anys al llarg i ample d’esglésies i petites habitacions d’arreu, captant els moments més introspectius i bells, que han anat passant enfront la seva vida. Un disc que necessita del seu respectiu bon reproductor i parar bé les orelles, ja que la paleta estilística i de sons és sensacional. Tot capgirat en forma de pop atmosfèric al ritme de notes de piano, és un disc atractiu, molt ben cantat amb una veu supèrbia i, en definitiva, un gust exquisit.

Aquest és el tipus d’alegries que, un dia fred del mes de gener, fa que l’Apartament18 es reafirmi en les seves conviccions. I com diu sempre un bon amic de l’A18: Thank you for your music, Neil!