Arxiu de la categoria: Inspirational

CHANGES!

Time for Change era la cançó que tancava l’últim programa emès de John Peel per a la BBC Radio1. Canvis necessaris que ens porten a replantejar l’espai de l’Apartament18. Temps per prescindir d’allò que no cal que sigui explicat, que ja no és necessari. Temps per reformular les gravacions de l’A18, que a partir d’ara tractaré com el que realment són, Home Recordings, sessions a peu d’escriptori digital i finestral obert al mar. Deixar de banda l’accessori i concentrar-nos en allò que realment omple l’espai de l’A18: música, imatges, sensacions. I emocions.

Canvis a la vista i projectes a curt termini: a partir d’aquesta setmana col·laboraré amb una cançó triada per l’Apartament18 al programa radiofònic Terres Rares, de Radio Tortosa. Programa de funambulisme musical en una freqüència en què no acostumen a perdurar les propostes més arriscades. I jo se que aquesta ho farà, pel simple fet de qui s’amaga al darrere de tot plegat. De fet, ja us en parlaré obertament més endavant.

Després d’uns dies on el fet quotidià supera amb excreix l’oci d’escriure en aquest petit racó, m’he decidit a donar una empenteta i a treure temps d’on sigui per compartir la infinitat d’inquietuds que assolen les parets de l’Apartament18, dia si dia també. Així que ara vaig a reordenar les caixes que s’amunteguen en la sala diàfana de l’A18.

Primera incursió radiofònica: UN APARTAMENT AMB VISTES, un MGNTFN de l’A18

Magnetòfon és un programa de Ràdio Tortosa que s’emet tots els dilluns i que ha suposat la primera incursió radiofònica de l’Apartament18. Quasi bé una hora de música triada i seqüenciada per l’A18, on el que prima és un fil conductor transversal  del “no style, strictly roots” que feia servir el gran John Peel.

D’aquí donar-li les gràcies a Marto, director i ànima del programa, per invitar a l’A18 al seu programa. Un programa que cada dilluns la nit fa des d’una petita ràdio regional, però oberta de mires (i sons) al món.

Si voleu tastar els altres MGNTFN feu clic aquí.

UN ANY MÉS TRIST: TANCA CDDROME

Un any més, un any més trist. Ahir llegia a twitter que tanca la botiga de discos per excel·lència de Barcelona, la preferida CDDROME.

Recordo perfectament quan un amic, fa quasi bé disset anys, em va dir: “baixa per la Rambla i el primer cantó a mà dreta. Allò és Tallers”. Va ser possiblement una de les indicacions que més m’han transformat com a persona. Indicacions que es converteixen no solament en viàries, sinó en vitals.

Estava acostumat a anar a Barcelona amb la família i a mirar discos a la (desapareguda) botiga Gong de l’Illa Diagonal, mentre els altres entraven a botigues de roba. Ja se sap el que és viatjar en família. Aquell era l’únic accés físic que tenia a remenar discos, una contrarellotge de 15-20 minuts entre cubetes de rock progressiu, grunge i punk de California. Si, ja se sap el que és viatjar en família. En aquell temps el contacte íntim era la revista Discoplay (on recordo perfectament comprar-me el meu primer disc: ‘Washing Machine’ de Sonic Youth a 2.875 pessetes, amb un esforç brutal per estalviar els diners i poder pagar contrareembolsament quan arribaven els discos, que normalment era una comanda generosa de tots els amics). Però remenar discos físicament, es podia fer molt poc. Sóc de la generació que va veure passar per davant el vinil i es va decantar pel CD, que va veure com en un poble de 10.500 habitants podies trobar discos en 3 o 4 botigues (discos no remenables, s’entén, però discos) i fins i tot, ja entrada l’època de les gravadores digitals, veure en primera persona la mort d’una botiga especialitzada de la que vam poder rescatar alguna referència de la distribuidora Red Musical i alguna perla d’Andrew Weatherall. I tot això quan encara no coneixia CDDROME. Ara ja us podeu imaginar que ha significat per a mi.

20 anys ha estat CDDROME sent l’avantguarda de la música independent del país. I quan dic independent que conste que no té el mateix significat d’ara. Avui en dia l’Fnac et pot montar un festival ‘indie’. O qualsevol altre desgraciat amb ínfules.

Indie era remenar entre discos de Touch & Go, Warp, Shinkansen o Jagjaguwar. Remenar entre EP’s d’Autechre, vinils de Plastikman, discos de 4AD o Elefant records. Indie era trobar les millors -si, si, les millors- referències en música electrònica, la mateixa que punxava DJ de Mierda al Nitsa. Indie era poder trobar els primers discos de My Morning Jacket o Ambulance Ltd, de veure referències de Family Vineyard i discos de Fugazi. Indie era separar l’electrònica del pop i el rock amb una franja de hip hop. Indie era entrar a CDDROME i sempre acabar comprant el disco que estava sonant en aquell moment. Indie en el sentit de portar una llista escrita i que el depenent, molt amablement, et digués “aquest si” o 2aquest no”, sense tenir mai cap dubte (bé, si amb la Youngblood Brass Band, que em va fer repetir 4 vegades, sense obtenir recompensa).

Tanca CDDROME i tanca una part de la meva vida. Organitzàvem viatges amb els amics només per poder passejar per Tallers i acabar comprant música, picant d’aquí i d’allà. Ja sabies que CDDROME era més car que Revólver, però tots teníem consciència de l’esforç que fan les petites botigues especialitzades per subsistir i que collons, acabaves sempre escombrant cap a casa. I cap a casa era cap a CDDROME.

Segurament ara sortiran miles de fans de CDDROME, que fa anys que no compren música, que vessaran llàgrimes i es posaran les mans al cap, s’indignaran, llançaran proclames al cel contra el món capitalista, escriuran twits i entrades al Facebook mostrant el seu condol…però continuaran sense comprar discos. I jo, orgullós de comprar discos, com que sempre m’he declarat un comprador compulsiu de música (si, si, en els temps que corren) com que sempre he defensat que l’important d’una botiga de discos són les sensacions que tens a l’entrar més que el materials que et puguis trobar a les cubetes, avui és un dia trist. Un dia trist perquè desapareix una referència. I avui dia, anem justos de referències.

Aquí us deixo l’enllaç d’un especial sobre CDDROME que vaig preparar per a l’antic Apartament18 en una serie de “reportatges” (que qualsevol dia reemprendrè) de botigues de discos.

Avui és un dia trist per a mi i per a tots els amants de la música que encara compren discos. I el tancament de CDDROME només pot esperonar als nous valents (Luchador, Paradiso, BCore) i als resistents (Revólver, WahWah) a continuar transformant-se i adaptant-se als temps que corren. I també hauria de remoure consciències entre aquells que avui s’indignen pel tancament d’una botiga a la que feia 10 anys que no entraven.

Gràcies per tot, CDDROME.

ELS 18 DE L’APARTAMENT18: TOP ALBUMS 2011

 

Com cada any, el dia 24 de desembre l’Apartament18 fa recompte i, per tant, aquí us deixo el que jo considero els meus discos imprescindibles de l’any 2011. En podrien haver-hi molts més, però aquests que segueixen són els 18 de l’A18. A gaudir-los!

 

#18 SIX ORGANS OF ADDMITANCE – Asleep On The Floodplain (Drag City)

#17 BIOSPHERE – N-Plants (Touch)

#16 BALAM ACAB – Wander/Wonder (TriAngle)

#15 LEE NOBLE – Horrorism (Bathetic Records)

#14 PEAKING LIGHTS – 936 (Not Not Fun)

#13 ANDY STOTT – Pass Me By/We Stay Together (modernlove)

#12 PJ HARVEY – Let England Shake (Vagrant)

#11 GANG GANG DANCE – Eye Contact (4AD)

#10 LEYLAND KIRBY – Eager To Tear Apart The Stars (History Always favours The Winners records)

#9 JOHN MAUS – We Must Become The Pitiless Censors Of Ourselves (Upset The Rhythm) 

#8 GROUPER – A I A – Alien Observer/Dream Loss (Yellow Electric)

#7 JAMES BLAKE – st (a&m)

#6  DALGLISH – Benacah Drann Deachd (HighPoint Lowlife)

#5 ONEIDA – Absolute II (Jagjaguwar)

#4 A WINGED VICTORY FOR THE SULLEN – A Winged Victory For The Sullen (Erased Tapes)

#3  GILLIAN WELCH – The Harrow And The Harvest (Acony Records)

#2 JULIA HOLTER – Tragedy (Leaving records)

#1 CELER – Menggayakan (Analog Path)

L’APARTAMENT18 DÓNA SUPORT OFICIAL AL DANDELION RADIO FESTIVE FIFTY

Els que visiteu l’Apartamet18 amb assiduitat, aquells que combregueu amb la idea del “No Style, Strictly Roots” que tan bé ens va ensenyar John Peel, ja sabreu de la devoció que comparteixo per la seva figura i la seva manera d’entendre la música.

Per a mi és una grandísssima il·lusió fer-vos saber que enguany l’Apartament18 dóna suport oficial del Festive Fifty 2011, que des del 2006 se celebra a una de les nostres radios preferides: Dandelion Radio. Per als que desconeixeu el tema, el Festive Fifty és la llista oficial de final d’any dels shows de John Peel, on durant tot un mes, els oients podien votar tres cançons (sense importar any d’edició) preferides. Aquest Festive Fifty era un dels punts àlgids dels shows de John Peel, considerada una llista d’autèntica referència i que John Peel va celebrar dels del 1976 fins a l’any 2004.

Després de la mort del DJ, fou l’emissora Dandelion Radio qui celebra oficialment el Festive Fifty i enguany l’Apartament18 col·labora juntament amb SoundsXP en promocionar una de les llistes de referència del món musical.

Les regles són clares: votar per tres cançons que hagueu escoltat a qualsevol dels shows de Dandelion Radio o de la BBC 1. Teniu els tracklistings de tots els shows clicant aquí. Així que a partir d’ara i fins les 23:59 del dia 30 de novembre tindreu l’oportunitat de votar per les vostres cançons preferides i alhora guanyar premis com llibres o cd’s.

#keepingitpeel

No pot haver-hi millor manera per celebrar el John Peel Day que aquesta: deixar ressenyes de gent que s’ha interessat per l’Apartament18, que s’ha vist reflectit en el gust que aquí es destil·la i per tant, amb el gust per la bona música d’arrel, estil i convicció sense límits. Aquest és el llegat més gran i important que ens va deixar John Peel, aquest open-minded sense que l’A18 practica.

Així que ara us deixaré un seguit de discos i ressenyes de gent que s’ha posat en contacte amb l’A18 els darrers mesos, i ens ha facilitat l’accés al seu treball, a la seva il·lusió, per tal que l’Apartament18 també formi part d’aquest gran catalitzador que és internet i com a mínim, pugui actuar de petit, feliç i convençut aparador de les músiques possibles.

JOHN PEEL DAY 2011

Avui fa 7 anys que John Peel, “the single most important man in the global musical culture” com tan bé el va definir Mary Anne Hobbs, em va deixar el meu esperit musical orfe.

L’Apartament18 és un tribut personal al gran John Peel, la persona que em va ensenyar a entendre que la música va més enllà del fet purament musical, que la música també pot ser una forma de vida allunyada d’escenaris i d’artistes. Avui fa set anys que, endormiscat al llit i escoltant a Josep Martin, vaig sentir com es repetien de manera incessant els riffs de guitarra de “Tennage Kicks” i de com una mala sensació s’apoderava de mi.  En aquell moment, es va acabar escoltar dimarts, dimecres i dijous de 22:00 a 24:00 a Radio 1 de la BBC a la persona més influent de la cultura musical del segle XX. S’acabava gaudir amb la ment oberta de les millors dues hores de música del planeta, s’acavaba el somni de tenir a cau d’orella totes les nits al millor dj de la història.

Avui recordaré a John Peel, la seva figura i el seu mestratge, que són els fonaments d’aquest racó de la xarxa que porta per nom l’Apartament18. Allí on estiguis, alguns encara et trobem a faltar.

John Peel, 1939-2004, DEP

BALAM ACAB – Wander / Wonder (Tri Angle records, 2011)

Escoltar la música de Balam Acab no es pot fer de qualsevol manera. No es pot fer amb sorolls de fons, o fent altres coses. No es pot escoltar mentre es llegeix. La música de Balam Acab és introspectiva, i necessita de la complicitat de l’oient. Com tantes d’altres, entenc. Però en aquest cas, i per a mi, l’experiència d’escoltar Wander/Wonder (Tri Angle records, 2011) ha de ser una acció purament subjectiva, que permeti introduir-te en aquest torrent d’aigua salada, de llums d’ultratomba, de profunditat…de bellesa insòlita, en definitiva, que és aquest primer disc.

Les veus semblen desterrades del cemetiri més gòtic viatjant al ritme cadent del compàs lent de l’orfebreria electrònica que emana. Ja vaig avançar pel twitter que em semblava com si Boards Of Canada haguessin llogat un estudi a l’Atlàntida, a milers de metres de profunditat sota el mar per exorcitzar els seus dimonis. Enigmàtic, pastoral. La portada representa perfectament la sensació que un experimenta quan s’introdueix i vol tocar amb els dits el magma glitch, amb el cor cansat, de la música de Balam Acab: una llum incessant, a la distància, de la que no se sap si és veritablement el camí correcte a seguir.

Algú va dir que Wander/Wonder era la barreja de Twin Peaks i Burial. No es va quedar curt. Això és música per a les masses, per a les masses invisibles, que les hi ha.

THE POCKET GODS – Weird Shit-The Life And Times Of A Pocket God (Nub Country Records, 2011)

Quines coses. Com que sóc un “anotador” compulsiu (prenc notes de tot, el que escolto, llegeixo, veig, miro o sento) recordo l’instant en què, boli en mà i sonant a una bona dosi de volum el programa de Mark Whitby per a Dandelion Radio, vaig anotar a la llibreta el nom de The Pocket Gods. Vaig escoltar una cançó d’ells i immediatament vaig apuntar el seu nom al meu bloc de notes. Era Perfect Blue. Era Perfect Blue.

Fa uns dies obro el correu de l’Apartament18, i quina és la meva sorpresa, un mail de Mark Lee. A primera vista, podria pensar en què algú situat al sudest asiàtic m’intentava convèncer de què m’havien tocat no-se-quants milions de lliures en un joc de loteria. O que m’intentava vendre metanfetamines a bon preu. O viagra vietnamita.

Doncs no. Mark Lee és el líder de Pockets Gods. Havia conegut l’Apartament18, li havia entusiasmat (tot i dir que no entenia res) i em demanava si podia escriure alguna cosa sobre l’últim disc de la seva banda, els Pocket Gods, ja que havien tret un recopilatori, titulat Weird Shit-The Life And Times Of A Pocket God (Nub Country records, 2011) que servirà per a acompanyar el llibre autobiogràfic que ell mateix ha escrit sobre el moviment lo-fi. No us podeu imaginar el que em va passar pel cap. O si. Joder, los putos Pocket Gods van ser una de les bandes a les que John Peel, en els seus últims dies, havia donat recolzament i que fins i tot va deixar anotats a la seva autobiografia inacabada. Ara si que no us podeu imaginar el que em passa pel cap.

Una banda que sona a Comet Gain, a The Fall, a Subway Sect…necessiteu més? Tota la tradició de l’indie, guitarres i melodies que et fan posar la pell de gallina, lletres dels problemes corrents, dup-dup-dups, la-la-las i  oh-oh-ohs….en serio, que necessiteu més?

Si l’any passat van ser The War Crimes qui van posar la BSO de l’Apartament18 amb la increible “Stillness Beckons”, avui ja puc anunciar que “Perfect Blue” és la BSO de l’Apartament18 per aquest 2011.

Gratitud màxima.

TALVIHORROS – Descent Into Delta (Hibernate Records, 2011)

Portava uns dies amb la mosca detràs l’orella perquè l’últim disc de Noveller, el fantàstic Glacial Glow, no acabava de deixar-me del tot satisfet d’aquest aliment format a base de repeticions d’acords, melodies ondulades, distorsions, veus pregravades i percussions del més enllà. Però quina ha estat la meva sorpresa que, a l’obrir les portes de l’Apartament18 un amabilíssim Talvihorros (aka Ben Chatwin), havia vingut a saciar els nostres desitjos: ens ha deixat el seu últim disc, que veurà la llum el dia 26 d’agost, i que porta per títol Descent Into Delta (Hibernate records, 2011). Un magma de guitarres tremoloses i delirants a parts iguals, melodies que s’apropen als estats d’ànim més convulsos, detalls orgànics en forma de viola, de percussió improvitzada, de sintetitzador. Tot un tractat d’ambient i drone tenebrós i tormentós, que supura bellesa pels quatre costats. Talvihorros concreta en aquest Descent Into Delta les millors formes del gènere, tan pel que fa als aspectes estructurals com a les sensacions que crea i escampa. Un dels discos de l’any del gènere per a l’Apartament18. 

<<Talvihorros concrete in “Descent Into Delta” the best ways of genre, so with regard to structural aspects to the sensations it creates and spreads. One of the best guitar-drone albums of the year so far>>  Apartament18