CHARLES-ERIC CHARRIER – Silver (Experimedia Ltd, 2011)

Hi ha discos que em tenen atrapat pel que desprenen. I cada cop que l’agulla s’insereix en el Silver del multi-instrumentista Charles-Eric Charrier, em deixa clavat, en una situació de rigidesa pròpia d’aquelles músiques, aquells scores, que fan tensar la corda de l’atenció de l’oient. Acompanyat per altres dos mestres (Ronan Benoit i Cyril Secq) Silver transcorre entre els camins del post-rock instrumental de l’escola Tarentel, però sense deixar de banda una expressió més jazzística i molts cops sobrevolant el llindar del psych-rock. Música feta per acompanyar-la de grans imatges imaginàries, música per sentir. Una de les coses que més m’agraden dels discs que juguen entre les aigües de l’experimentació rock mantenint el pols jazz, és la capacitat de mutació que tenen totes les cançons, com s’allarguen i s’estiren fins a trobar formes diverses (els passatges tenebrosos de 12 From són espectaculars) i que arribin a suggerir sensacions del tot diferents, i tot en un mateix tema.

Aquest Silver de Charles-Eric Charrier, masteritzat per Taylor Deupree, és una autèntica joia que amaga una bona dosi de rock extrany, asombrós, inquietant i poc indulgent, amb un fons estimulant i una forma que va virant per explorar nous camins. Genial. I no serà la única recomanació que us faré d’Experimedia Ltd, un dels segells arrelats a l’Apartament18 i que porta un ritme de referències espectaculars.

MICHAEL JAMES TAPSCOTT with ANDREW KENOWER – Good Morning, Africa (Bookmaker Records, 2012)

Ja sabeu que a l’Apartament18 som molt fans de Bookmaker records, un segell de Paris inspirat en els sons més terrenals, aquells que van del metal a l’ambient (un espectre que m’entusiasma). Ara fa uns dies em van passar aquest fenomenal Good Morning, Africa (Bookmaker Records, 2012) de Michael James Tapscott with Andrew Kenower. El qui posa les veus és el líder de Odawas i qui treballa les gravacions de camp i tot l’embolcall sonor d’aquesta preciositat de disc és Andrew Kenower.

El disc gira entorn del folk-pop espectral, amb capes d’ambient inquietant i d’una part vocal deliciosa hereva del millor Neil Young que fara la boca aigua als amants (que per a qui n’hi ha uns quants, jo entre ells) de Jonathan Donahue, ja que em recorden moltíssim als grandíssims Mercury Rev. Cançons que giren i giren, que s’escolten a si mateixes. Orfebreria ambient amb capes i capes de sons propers i llunyans, amb notes de piano que van conduint les parts més properes al pop, que les hi ha, i són exquisides (The Last Canadian King, Wind Across The Everglades, The Polo Grounds) i tot masteritzat pel mestre James Plotkin. Un disc que em va deixar noquejat la primera vegada que el vaig escoltar (als que seguiu l’A18 al twitter ja ho vaig avançar) i que no ha parat de sonar al meu reproductor. Un dels millors discos que ha caigut a les meves mans últimament.

NOVA SCOTIAN ARMS – Nova Scotian Arms (Hooker Vision, 2009)

Tot el que edita Hooker Vision, tot, passa tard o d’hora per les mans de l’Apartament18. És un dels meus segells de referència en l’àmbit del drone més joiós, de l’electrònica experimental i de l’ambient més sintètic. Tant és la devoció que el mateix Grant Evans, capo de Hooker Vision, ens va deleitar amb una exclusiva mixtape per a l’A18.

Últimament estic retornant moltíssim a aquest disc de Nova Scotian Arms, projecte en solitari de Grant, perquè m’encanta com planteja cadascun dels temes: drone lisèrgic i espacial, amb un regust més lluminós que les composicions del mestres Stars Of The Lid, cançons circulars en forma de trip volàtil. Una autèntica peça de culte de l’ambient/drone de dormitori.

LISTENING MIRROR – Resting In Aspic (Hibernate records, 2012)

Si barrejes en una frase els noms de Harold Budd, Windy & Carl, Celer i Chihei Hatakeyama (quatre imprescindibles de l’Apartament18) acte seguit només pots fer una sèrie d’accions: seure, cascs en mà, i pulsar play.

I tornar a sentir el gust per l’ambient/drone més selecte, les gravacions de camp mínimies que doten de sentit a llargues peces instrumentals que van passant a ritme de piano i veus angelicadament fantasmals. I pensar: “Com m’agrada…”. Últimament cauen coses a les meves mans que són autèntica orfebreria, com aquest disc de Listening Mirror, duet format per Jeff Stonehouse i Kate Tustain, que s’han decidit a compilar totes les gravacions que havien anat deixant de banda, perdudes, al llarg dels últims anys en aquest Resting In Aspic (Hibernate records, 2012). Cançons que basculen entre la modern-classical més atemperada, regulada per unes notes de piano que doten de sentit a tot el disc i un ambient brumós cobert per gravacions de camp. Un tot per formar un viatge especial arreu (molt semblant al Menggayakan de Celer, disc de l’any per a l’A18)  a base de composicions etèries, precioses i contemplatives masteritzades pel mestre Wil Bolton. Un disc amb una paleta de colors impressionant. Un altre must d’un dels segells preferits de l’A18, Hibernate records. I un altre encert. Meravellós.

KWJAZ – kwjaz (Not Not Fun, 2011)

Editat en cassette per Brunch Groupe l’any 2010 i recuperat per un dels segells de 2011, Not Not Fun, KWJAZ és la paranoia còsmica de Peter Berends, ànima de Rangers que en dues cançons, 1 per cara, del disc que porta per títol kwjaz (NNF, 2011) és capaç de sintetitzar el bo i millor del jazz electrònic que voreja els tròpics, tròpics per on passen el pop, l’africanisme i la kosmische musik. De tempo impertorbable, passen els minuts i tens la sensació d’estar en un viatge per etapes amb motxilla carregada a vessar d’aquell pop hypnagogic que tant bé ha sabut receptar la seva banda principal o gent com Ducktails o James Ferraro.

El curiós i que més m’agrada del disc, és la capacitat d’ajuntar en un mateix espectre la fantasia del pop amb la dificultat de les gravacions de camp o del drone més lleuger.

Com ja vaig dir en un twit, a l’Apartament18 vam triar els 18 millors, però aquest kwjaz és un dels millors candidats per situar-se en entre els 20 primers.

GOOD WEATHER FOR AN AIRSTRIKE – Underneath The Stars (Hibernate records, 2012)

Des de que la gent d’Hibernate records em van passar alguns discos per poder-los escoltar, he quedat atrapat dintre el món preciosista de cordes, guitarres, bombolles, drones, sintes, pujades i baixades que aguarda aquest impressionant Underneath The Stars (Hibernate records, 2012), el que és el primer disc de Good Weather For An Airstrike, el projecte ambient en solitari de Tom Honey, que també està al darrere del segell Hawk Moon records, i que tant ens agrada a l’A18.

Underneath The Stars es passeja de manera solemne entre les composicions més clàssiques  de l’ambient/drone fet amb guitarres especulatives, cordes que semblen embolcallar-se en crescendos en forma d’espiral, gravacions de camp mínimes i superlatives que fan que tot el disc, escoltat d’una tirada de la primera a la última cançó, sembli un tot comú, un viatge amb diferents estacions, totes elles d’una bellesa franca i gèlida.

Un disc que està a l’altura dels seus referents més immediats (Brian McBride, Emeralds, Eluvium) i que s’ha convertit en un imprescindible de l’Apartament18. Bellesa és la paraula que defineix millor aquest primer disc en solitari de Tom sota l’alies Good Weather For An Airstrike.

ARBORETUS – Soundscape De Nostalgia EP (Hawk Moon records, 2011)

Ja fa uns dies que tinc pendent de ressenyar aquest EP de debut de Arboretus, titulat Soundscape De Nostalgia (Hawk Moon records, 2011) i la veritat és que és un dels millors EPs de debut d’ambient/drone amb guitarres -de textures contemplatives, continues i basculants, amb veus fantasmagòriques que s’amaguen al finalitzar cadascuna de les cançons- que he escoltat en els últims temps. Em recorda a les composicions més relaxades de Noveller i molt emparentat amb la vessant més màgica i abismal de Taylor Deupree, també està molt en sintonia amb un disc que fa un temps que us vaig deixar per aquí, el de Sansyou. Un debut excel·lent i un segell a tenir molt en compte.

DOBLE PLETINA

Els que seguiu l’Apartament18 ja sabreu de la devoció que tinc pels singles de 7”, tant físicament, com en format (ejem) digital. Ja fa uns dies que l’A18 rebossa pop pels quatre costats: l’últim disc de The Bats és pop total, atemporal, els discos de Still Corners i Youth Lagoon són quasi-perfectes i estan en mode repeat a l’estèreo…però res s’assembla al pop que gira a 45 rpm, aquell pop de la millor tradició Young Marble Giants i The Go Betweens (tots d’empeus!) que s’han tret de la màniga Doble Pletina, banda de pop total amb aquell regust anyenc que traspua pels quatre costats la delicadesa de les melodies sublims, els cors celestials i unes lletres que s’estampen de front al subconscient que les fan inolvidables des del primer moment que les escoltes.

Aquí us deixo els dos singles que tenen, els meravellosos Cruzo Los Dedos/Artista Revelación (Discos de Kirlian, 2011) i Música Para Cerrar Las Discotecas/Eso Hacíamos (Discos Garibaldi, 2011). També us deixo un enllaç a l’agotadíssim recull de maquetes Para Que Negarlo, Si Se Puede Demostrar (Annika, 2011).

Doble Pletina són pop perfecte. D’aquelles bandes que et fan sentir orgullós de la música.

ASTRAL WOMB – Astral Womb (Frequency Thriteen Recordings, 2011)

Des del dia que Brian Turner va obrir diversos shows amb Dukkha i Black Vomit, vaig interessar-me pel segell Frequency Thirteen Recordings. I explorant el seu catàleg, és dificil quedar-se amb un sol disc. Així que he decidit que poc a poc aniré desgranant tot el millor que ofereix aquest segell emmarcat en el noise, el rock instrumental, el black metal i, en definitiva, els sons més apocalíptics.

L’última referència que han publicat ha estat l’EP de debut de la banda de Sheffield Astral Womb, publicat al mes de setembre, un compendi de death metal, però influenciat pel rock instrumental dels 90. Sons poderosos que es debaten entre la intensitat màxima d’una bateria portentosa, d’uns riffs de guitarra majèstics i d’unes línies de baix obliqües. Tot això amb una velocitat de creuer que els emparenta amb l’essència del millor grind. Destaco de totes formes, la carència pel rock instrumental dels 90 i dels primers anys del 2000. Com uns Liars jovenets passats una mica de voltes. A descobrir absolutament.