Arxiu de la categoria: Devotionist

NOVA SCOTIAN ARMS – Nova Scotian Arms (Hooker Vision, 2009)

Tot el que edita Hooker Vision, tot, passa tard o d’hora per les mans de l’Apartament18. És un dels meus segells de referència en l’àmbit del drone més joiós, de l’electrònica experimental i de l’ambient més sintètic. Tant és la devoció que el mateix Grant Evans, capo de Hooker Vision, ens va deleitar amb una exclusiva mixtape per a l’A18.

Últimament estic retornant moltíssim a aquest disc de Nova Scotian Arms, projecte en solitari de Grant, perquè m’encanta com planteja cadascun dels temes: drone lisèrgic i espacial, amb un regust més lluminós que les composicions del mestres Stars Of The Lid, cançons circulars en forma de trip volàtil. Una autèntica peça de culte de l’ambient/drone de dormitori.

Primera incursió radiofònica: UN APARTAMENT AMB VISTES, un MGNTFN de l’A18

Magnetòfon és un programa de Ràdio Tortosa que s’emet tots els dilluns i que ha suposat la primera incursió radiofònica de l’Apartament18. Quasi bé una hora de música triada i seqüenciada per l’A18, on el que prima és un fil conductor transversal  del “no style, strictly roots” que feia servir el gran John Peel.

D’aquí donar-li les gràcies a Marto, director i ànima del programa, per invitar a l’A18 al seu programa. Un programa que cada dilluns la nit fa des d’una petita ràdio regional, però oberta de mires (i sons) al món.

Si voleu tastar els altres MGNTFN feu clic aquí.

UN ANY MÉS TRIST: TANCA CDDROME

Un any més, un any més trist. Ahir llegia a twitter que tanca la botiga de discos per excel·lència de Barcelona, la preferida CDDROME.

Recordo perfectament quan un amic, fa quasi bé disset anys, em va dir: “baixa per la Rambla i el primer cantó a mà dreta. Allò és Tallers”. Va ser possiblement una de les indicacions que més m’han transformat com a persona. Indicacions que es converteixen no solament en viàries, sinó en vitals.

Estava acostumat a anar a Barcelona amb la família i a mirar discos a la (desapareguda) botiga Gong de l’Illa Diagonal, mentre els altres entraven a botigues de roba. Ja se sap el que és viatjar en família. Aquell era l’únic accés físic que tenia a remenar discos, una contrarellotge de 15-20 minuts entre cubetes de rock progressiu, grunge i punk de California. Si, ja se sap el que és viatjar en família. En aquell temps el contacte íntim era la revista Discoplay (on recordo perfectament comprar-me el meu primer disc: ‘Washing Machine’ de Sonic Youth a 2.875 pessetes, amb un esforç brutal per estalviar els diners i poder pagar contrareembolsament quan arribaven els discos, que normalment era una comanda generosa de tots els amics). Però remenar discos físicament, es podia fer molt poc. Sóc de la generació que va veure passar per davant el vinil i es va decantar pel CD, que va veure com en un poble de 10.500 habitants podies trobar discos en 3 o 4 botigues (discos no remenables, s’entén, però discos) i fins i tot, ja entrada l’època de les gravadores digitals, veure en primera persona la mort d’una botiga especialitzada de la que vam poder rescatar alguna referència de la distribuidora Red Musical i alguna perla d’Andrew Weatherall. I tot això quan encara no coneixia CDDROME. Ara ja us podeu imaginar que ha significat per a mi.

20 anys ha estat CDDROME sent l’avantguarda de la música independent del país. I quan dic independent que conste que no té el mateix significat d’ara. Avui en dia l’Fnac et pot montar un festival ‘indie’. O qualsevol altre desgraciat amb ínfules.

Indie era remenar entre discos de Touch & Go, Warp, Shinkansen o Jagjaguwar. Remenar entre EP’s d’Autechre, vinils de Plastikman, discos de 4AD o Elefant records. Indie era trobar les millors -si, si, les millors- referències en música electrònica, la mateixa que punxava DJ de Mierda al Nitsa. Indie era poder trobar els primers discos de My Morning Jacket o Ambulance Ltd, de veure referències de Family Vineyard i discos de Fugazi. Indie era separar l’electrònica del pop i el rock amb una franja de hip hop. Indie era entrar a CDDROME i sempre acabar comprant el disco que estava sonant en aquell moment. Indie en el sentit de portar una llista escrita i que el depenent, molt amablement, et digués “aquest si” o 2aquest no”, sense tenir mai cap dubte (bé, si amb la Youngblood Brass Band, que em va fer repetir 4 vegades, sense obtenir recompensa).

Tanca CDDROME i tanca una part de la meva vida. Organitzàvem viatges amb els amics només per poder passejar per Tallers i acabar comprant música, picant d’aquí i d’allà. Ja sabies que CDDROME era més car que Revólver, però tots teníem consciència de l’esforç que fan les petites botigues especialitzades per subsistir i que collons, acabaves sempre escombrant cap a casa. I cap a casa era cap a CDDROME.

Segurament ara sortiran miles de fans de CDDROME, que fa anys que no compren música, que vessaran llàgrimes i es posaran les mans al cap, s’indignaran, llançaran proclames al cel contra el món capitalista, escriuran twits i entrades al Facebook mostrant el seu condol…però continuaran sense comprar discos. I jo, orgullós de comprar discos, com que sempre m’he declarat un comprador compulsiu de música (si, si, en els temps que corren) com que sempre he defensat que l’important d’una botiga de discos són les sensacions que tens a l’entrar més que el materials que et puguis trobar a les cubetes, avui és un dia trist. Un dia trist perquè desapareix una referència. I avui dia, anem justos de referències.

Aquí us deixo l’enllaç d’un especial sobre CDDROME que vaig preparar per a l’antic Apartament18 en una serie de “reportatges” (que qualsevol dia reemprendrè) de botigues de discos.

Avui és un dia trist per a mi i per a tots els amants de la música que encara compren discos. I el tancament de CDDROME només pot esperonar als nous valents (Luchador, Paradiso, BCore) i als resistents (Revólver, WahWah) a continuar transformant-se i adaptant-se als temps que corren. I també hauria de remoure consciències entre aquells que avui s’indignen pel tancament d’una botiga a la que feia 10 anys que no entraven.

Gràcies per tot, CDDROME.

ELS 18 DE L’APARTAMENT18: TOP ALBUMS 2011

 

Com cada any, el dia 24 de desembre l’Apartament18 fa recompte i, per tant, aquí us deixo el que jo considero els meus discos imprescindibles de l’any 2011. En podrien haver-hi molts més, però aquests que segueixen són els 18 de l’A18. A gaudir-los!

 

#18 SIX ORGANS OF ADDMITANCE – Asleep On The Floodplain (Drag City)

#17 BIOSPHERE – N-Plants (Touch)

#16 BALAM ACAB – Wander/Wonder (TriAngle)

#15 LEE NOBLE – Horrorism (Bathetic Records)

#14 PEAKING LIGHTS – 936 (Not Not Fun)

#13 ANDY STOTT – Pass Me By/We Stay Together (modernlove)

#12 PJ HARVEY – Let England Shake (Vagrant)

#11 GANG GANG DANCE – Eye Contact (4AD)

#10 LEYLAND KIRBY – Eager To Tear Apart The Stars (History Always favours The Winners records)

#9 JOHN MAUS – We Must Become The Pitiless Censors Of Ourselves (Upset The Rhythm) 

#8 GROUPER – A I A – Alien Observer/Dream Loss (Yellow Electric)

#7 JAMES BLAKE – st (a&m)

#6  DALGLISH – Benacah Drann Deachd (HighPoint Lowlife)

#5 ONEIDA – Absolute II (Jagjaguwar)

#4 A WINGED VICTORY FOR THE SULLEN – A Winged Victory For The Sullen (Erased Tapes)

#3  GILLIAN WELCH – The Harrow And The Harvest (Acony Records)

#2 JULIA HOLTER – Tragedy (Leaving records)

#1 CELER – Menggayakan (Analog Path)

DOBLE PLETINA

Els que seguiu l’Apartament18 ja sabreu de la devoció que tinc pels singles de 7”, tant físicament, com en format (ejem) digital. Ja fa uns dies que l’A18 rebossa pop pels quatre costats: l’últim disc de The Bats és pop total, atemporal, els discos de Still Corners i Youth Lagoon són quasi-perfectes i estan en mode repeat a l’estèreo…però res s’assembla al pop que gira a 45 rpm, aquell pop de la millor tradició Young Marble Giants i The Go Betweens (tots d’empeus!) que s’han tret de la màniga Doble Pletina, banda de pop total amb aquell regust anyenc que traspua pels quatre costats la delicadesa de les melodies sublims, els cors celestials i unes lletres que s’estampen de front al subconscient que les fan inolvidables des del primer moment que les escoltes.

Aquí us deixo els dos singles que tenen, els meravellosos Cruzo Los Dedos/Artista Revelación (Discos de Kirlian, 2011) i Música Para Cerrar Las Discotecas/Eso Hacíamos (Discos Garibaldi, 2011). També us deixo un enllaç a l’agotadíssim recull de maquetes Para Que Negarlo, Si Se Puede Demostrar (Annika, 2011).

Doble Pletina són pop perfecte. D’aquelles bandes que et fan sentir orgullós de la música.

THE CHASMS – Alchemical Postcards (Command To Destroy, 2011)

La primera vegada que vaig escoltar a The Chasms va ser al programa de Pete Jackson de Dandelion Radio. Una descàrrega a mil volts d’electricitat desbocada, maquinal, allunyada del shoegaze, una burrada monumental amb sentit, industrial i abasagadora. Allò era una una sessió gravada expressament per al programa i es va convertir en la seva primera referència. Ara, toca el torn d’aquest meravellós Alchemical Postcards (2011), un altre camp de batalla on l’electricitat remou el cel i la terra i es converteix en el fil conductor de les 6 canços d’aquest impressionant disc.

La música de The Chasms és cerebral, intensa, abrassiva i nítida en el seu sentit més abstracte, són guitarres i bucles de feedback acollonant que circulen a velocitats de creuer dignes d’una càpsula espacial, i que s’allarguen una mitjana d’entre 8 i 10 minuts cadscuna. Cada cançó és una experiència semblant, però alhora diferent. Sonen a The Jesus And Mary Chain amb 16 anys o a uns The Fall encara per perdre la virginitat, són pop i soroll, són melodia i terror (en el sentit menys black de l’expressió), són, en definitiva, actitud. BRUTALS.

L’APARTAMENT18 DÓNA SUPORT OFICIAL AL DANDELION RADIO FESTIVE FIFTY

Els que visiteu l’Apartamet18 amb assiduitat, aquells que combregueu amb la idea del “No Style, Strictly Roots” que tan bé ens va ensenyar John Peel, ja sabreu de la devoció que comparteixo per la seva figura i la seva manera d’entendre la música.

Per a mi és una grandísssima il·lusió fer-vos saber que enguany l’Apartament18 dóna suport oficial del Festive Fifty 2011, que des del 2006 se celebra a una de les nostres radios preferides: Dandelion Radio. Per als que desconeixeu el tema, el Festive Fifty és la llista oficial de final d’any dels shows de John Peel, on durant tot un mes, els oients podien votar tres cançons (sense importar any d’edició) preferides. Aquest Festive Fifty era un dels punts àlgids dels shows de John Peel, considerada una llista d’autèntica referència i que John Peel va celebrar dels del 1976 fins a l’any 2004.

Després de la mort del DJ, fou l’emissora Dandelion Radio qui celebra oficialment el Festive Fifty i enguany l’Apartament18 col·labora juntament amb SoundsXP en promocionar una de les llistes de referència del món musical.

Les regles són clares: votar per tres cançons que hagueu escoltat a qualsevol dels shows de Dandelion Radio o de la BBC 1. Teniu els tracklistings de tots els shows clicant aquí. Així que a partir d’ara i fins les 23:59 del dia 30 de novembre tindreu l’oportunitat de votar per les vostres cançons preferides i alhora guanyar premis com llibres o cd’s.

#keepingitpeel

No pot haver-hi millor manera per celebrar el John Peel Day que aquesta: deixar ressenyes de gent que s’ha interessat per l’Apartament18, que s’ha vist reflectit en el gust que aquí es destil·la i per tant, amb el gust per la bona música d’arrel, estil i convicció sense límits. Aquest és el llegat més gran i important que ens va deixar John Peel, aquest open-minded sense que l’A18 practica.

Així que ara us deixaré un seguit de discos i ressenyes de gent que s’ha posat en contacte amb l’A18 els darrers mesos, i ens ha facilitat l’accés al seu treball, a la seva il·lusió, per tal que l’Apartament18 també formi part d’aquest gran catalitzador que és internet i com a mínim, pugui actuar de petit, feliç i convençut aparador de les músiques possibles.

JOHN PEEL DAY 2011

Avui fa 7 anys que John Peel, “the single most important man in the global musical culture” com tan bé el va definir Mary Anne Hobbs, em va deixar el meu esperit musical orfe.

L’Apartament18 és un tribut personal al gran John Peel, la persona que em va ensenyar a entendre que la música va més enllà del fet purament musical, que la música també pot ser una forma de vida allunyada d’escenaris i d’artistes. Avui fa set anys que, endormiscat al llit i escoltant a Josep Martin, vaig sentir com es repetien de manera incessant els riffs de guitarra de “Tennage Kicks” i de com una mala sensació s’apoderava de mi.  En aquell moment, es va acabar escoltar dimarts, dimecres i dijous de 22:00 a 24:00 a Radio 1 de la BBC a la persona més influent de la cultura musical del segle XX. S’acabava gaudir amb la ment oberta de les millors dues hores de música del planeta, s’acavaba el somni de tenir a cau d’orella totes les nits al millor dj de la història.

Avui recordaré a John Peel, la seva figura i el seu mestratge, que són els fonaments d’aquest racó de la xarxa que porta per nom l’Apartament18. Allí on estiguis, alguns encara et trobem a faltar.

John Peel, 1939-2004, DEP

JULIA HOLTER – Tragedy (Leaving Records, 2011)

Que ningú us enganyi: Tragedy (Leaving Records, 2011) és un disc de pop. Del pop entès en el sentit més ampli, és a dir, d’aquell que juga a entrellaçar melodies oníriques fins arribar a uns extrems de complexitat inusual per a un disc on brilla el folk, l’experimentació de la hypnagogia pop, el classicisme romàntic i fins i tot l’ambient més sedant. Sembla com si Julia Holter, ínclita compositora a la vora d’Ariel Pink o John Maus, amb els quals comparteix col·lectiu, desenvolupi en 8 temes la seva pròpia tragèdia grega. El primer cop que escoltes Goddes Eyes és fàcil la comparació amb Laurie Anderson, però és el tractament del tema qui la emparenta amb muses recents com maria Minerva o Nite Jewel, transformant les cançons amb pols electrònic i molt de soul. Soul blanc, per suposat. Soul dels 80, concretament. Per últim, us destaco Celebration, una oda de 9 minuts a l’alegoria fantàstica, acaramelada, ensucrada, fascinant i dolça al ritme de teclats llunyans i veus angelicals. I tot a ritme de pop. Pop extrany, però, al cap i a la fi, pop del bo.