MICHAEL JAMES TAPSCOTT with ANDREW KENOWER – Good Morning, Africa (Bookmaker Records, 2012)

Ja sabeu que a l’Apartament18 som molt fans de Bookmaker records, un segell de Paris inspirat en els sons més terrenals, aquells que van del metal a l’ambient (un espectre que m’entusiasma). Ara fa uns dies em van passar aquest fenomenal Good Morning, Africa (Bookmaker Records, 2012) de Michael James Tapscott with Andrew Kenower. El qui posa les veus és el líder de Odawas i qui treballa les gravacions de camp i tot l’embolcall sonor d’aquesta preciositat de disc és Andrew Kenower.

El disc gira entorn del folk-pop espectral, amb capes d’ambient inquietant i d’una part vocal deliciosa hereva del millor Neil Young que fara la boca aigua als amants (que per a qui n’hi ha uns quants, jo entre ells) de Jonathan Donahue, ja que em recorden moltíssim als grandíssims Mercury Rev. Cançons que giren i giren, que s’escolten a si mateixes. Orfebreria ambient amb capes i capes de sons propers i llunyans, amb notes de piano que van conduint les parts més properes al pop, que les hi ha, i són exquisides (The Last Canadian King, Wind Across The Everglades, The Polo Grounds) i tot masteritzat pel mestre James Plotkin. Un disc que em va deixar noquejat la primera vegada que el vaig escoltar (als que seguiu l’A18 al twitter ja ho vaig avançar) i que no ha parat de sonar al meu reproductor. Un dels millors discos que ha caigut a les meves mans últimament.

Erik Wøllo & Bernhard Wöstheinrich – Arcadia Borealis (DIN, 2009)

Una de les meves últimes obsessions és Biosphere, la proposta d’ambient i electrònica del noruec Geir Jenssen, que des dels anys 90 està editant joies preciosistes de l’electrònica com Microgravity (R&S, 1992), Substrata (Thirsty Ear, 1997) o el més recent N-Plants (Touch, 2011) inclòs a la llista dels 18 discos imprescindibles de l’any 2011 de l’Apartament18. Doncs a base de buscar i rebuscar influències i artistes relacionats, he anat a parar a l’obra de Erik Wøllo, també noruec, i amb una dilatada discografia com a compositor d’obres d’ambient i música minimalista basada en sintetitzadors i guitarres. Tot i que els seus paràmetres no es mouen tant en la búsqueda, la innovació o la investigació sonora, Wøllo és un artista molt reconegut i que ha col·laborat amb infinitat d’artistes per crear petites (i grans) obres que van des de la música contemporània (amb Steve Roach, per exemple) fins a les col·laboracions amb músics africans, passant per compondre moviments sonors per a instal·lacions d’obres d’art o per a artistes audiovisuals.

Però si ens centrem en la figura de músic d’ambient, l’any 2009 el mític segell de UK DIN records (famós per les seves col·laboracions temàtiques entre artistes) va proposar que gravés la seva primera col·laboració amb Bernhard Wöstheinrich, reconegut músic d’electrònica i improvització alemany, hereu de Robert Fripp i Conrad Schnitzler i part de Centrozoon, grup format juntament amb Markus Reuter i avesats principalment a la IDM. La col·laboració porta per títol Arcadia Borealis (DIN, 2009) i és un viatge d’ambient i ritmes d’electrònica fina a l’exploració de terres remotes de l’àrtic. Un treball basat en sons envolvents i orgànics, cançons que evoquen la senzillesa i austeritat de paratges inexplorats, en fi, una música en direcció al meu punt de partida: Biosphere. Molt disfrutable.

CHRISTINA VANTZOU – Nº1 (Kranky, 2011)

Fa dies que ressona a l’Apartament18 el disc de Christina Vantzou, meitat de The Dead Texan i sospitosa habitual de la crew propera al cercle Stars Of The Lid (Wiltzie, O’Halloran, McBride, A Winged Victory For The Sullen, etc.). El disc es titula Nº1 (Kranky, 2011) i juga a la mateixa lliga que els seus companys: drone i ambient de puja i baixa, bellesa incontinguda i uns detalls exquisits i misteriosos a càrrec de notes sostingudes de piano i veus fantasmagòriques. Si Stars Of The Lid presenten la visió tècnica i freda de l’ambient/drone i A Winged Victory For The Sullen la més alegre (tot l’alegre que pot ser aquesta música, cuidao), aquest disc de Christina Vantzou és la més inquietant i sosegada.  Però el millor és que no perd punt amb tots els altres membres del seu cercle: un disc que ha de formar part de l’estanteria d’imprescindibles amb l’etiqueta “Stars Of The Lid et al“. Molt i molt bonic.

IN A SLEEPING MOOD – Draft (Yo[U-Turn], 2011)

En moments com els d’avui, de dies grisos i pluja, que arribi a l’Apartament18 un disc com el del duo italià, afincat a Londres, In A Sleeping Mood és d’agrair.  M’han passat la seva última col·lecció de cançons, totes sota el títol de Draft (Yo[U-Turn], 2011), i són genials. IASM es mouen entre l’experimentació electrònica -els dos components, Mauro Polito i Donato Panaccio estudien enginyeria de so al Londres- i la música concreta, però el millor és que aquesta experimentació la decanten no tant a la improvització o al processament més pur del so, sinó que estan influenciats per les melodies que han fet gran el post-rock, (els dos components formen part també de la banda Everyman) sobretot pels ritmes cadens de piano i guitarra, que van teixint estructures definibles però acompasades amb mil i un recursos experimentals fets amb capes i capes de sons pretractats.

Em sembla un disc entre l’electrònica de dormitori menys lo-fi i més sintètica i estudiada, complementada amb unes característiques melòdiques pròpies del post-rock que es complementen molt i molt bé. Un disc que ocupa espais buits de l’Apartament18, i això m’encanta. Sensibilitat processada.

LISTENING MIRROR – Resting In Aspic (Hibernate records, 2012)

Si barrejes en una frase els noms de Harold Budd, Windy & Carl, Celer i Chihei Hatakeyama (quatre imprescindibles de l’Apartament18) acte seguit només pots fer una sèrie d’accions: seure, cascs en mà, i pulsar play.

I tornar a sentir el gust per l’ambient/drone més selecte, les gravacions de camp mínimies que doten de sentit a llargues peces instrumentals que van passant a ritme de piano i veus angelicadament fantasmals. I pensar: “Com m’agrada…”. Últimament cauen coses a les meves mans que són autèntica orfebreria, com aquest disc de Listening Mirror, duet format per Jeff Stonehouse i Kate Tustain, que s’han decidit a compilar totes les gravacions que havien anat deixant de banda, perdudes, al llarg dels últims anys en aquest Resting In Aspic (Hibernate records, 2012). Cançons que basculen entre la modern-classical més atemperada, regulada per unes notes de piano que doten de sentit a tot el disc i un ambient brumós cobert per gravacions de camp. Un tot per formar un viatge especial arreu (molt semblant al Menggayakan de Celer, disc de l’any per a l’A18)  a base de composicions etèries, precioses i contemplatives masteritzades pel mestre Wil Bolton. Un disc amb una paleta de colors impressionant. Un altre must d’un dels segells preferits de l’A18, Hibernate records. I un altre encert. Meravellós.

LULLATONE – Soundtracks For Everyday Adventures (2011)

Petites obres de chamber pop, de minut i mig o dos, per acompanyar un score imaginari sobre els hàbits més corrents del dia a dia. Aquesta ha estat la intenció de Shawn James Seymur i Yoshimi Seymur, Lullatone, parella afincada a  Nagoya, amb una carrera dilatada de gravacions autoeditades que transcorren entre les instrumentacions twee i la malenconia difosa del bon pop de dormitori.

Gravat en el seu estudi particular i masteritzat per Lawrence English, Soundtracks For Everyday Adventures és la banda sonora perfecta per acompanyar els petits plaers de la vida, els moments corrents que passen de manera espontània i monòtona enfront els nostres ulls. Una compilació de pop que em recorda moltíssim a les gravacions més minimalistes d’artistes preferits de l’A18 com Maher Shalal Hash Baz o els scores que han gravat els Pastels.

Una absoluta delícia.