Si hi ha una cosa que compartim Tomoko Sauvage i jo és l’ombrofilia. Els que seguiu l’A18 al twitter ja sou coneixedors de les meues dèries i preferències pels dies grisos i per la pluja. L’ombrofilia, o sigui, l’afició als climes plujosos, és una constant, una dèria, que molts cop pren forma musical. Aquestes transformacions, com per exemple aquest Ombrophilia (Aposiopèse, 2012) -que tot just estic escoltant ara i que m’ha acompanyat pràcticament tot l’estiu- de l’artista japonesa Tomoko Sauvage és un dels exemples més clars. Seguint el tractat del minimalisme que envolta tot el que ve del Japó, la música de Tomoko està feta amb aigua, bols de porcellana, hidròfons, micròfons de condensació, filferros i culleres de fusta: d’allò més orgànic a la tècnica de gravació més extrema. Així és aquest disc, difícil i lleuger a parts iguals, de senzillesa magna en el fons i una complexitat extrema en les formes. Un altre encert del segell Aposiopèse.
